“A qui li serveix que toqui molt bé el piano?”

BarcelonaLa pianista i compositora Clara Peya no es pot estar quieta dalt de la cadira, però no només perquè és un nervi, sinó perquè té pressa per canviar-ho tot. “S’ha de fer bum”, diu amb un cop de braç horitzontal. “El teatre català està fet per i per a homes blancs. Això no genera referents, no crea nous públics... I canviar els referents vol dir canviar-ho tot”, diu taxativa. Peya és una de les ponents de la jornada Mutare organitzada per la Fundació Carulla. Es tracta d’analitzar quin és el paper de la cultura dins la societat i com pot ser un element de transformació social, explica la directora de la fundació, Marta Esteve. Per això neix Mutare, que ha posat en contacte els agents dels sectors social i cultural en una Antiga Fàbrica Damm plena a vessar (hi ha representants de la Sala Beckett, el Festival Òpera de Butxaca, el Centre Cívic Convent de Sant Agustí, etcètera). “La cultura és una eina, i és el llenguatge en què és més fàcil de comunicar-nos sobretot en barris diversos com el Raval”, certifica Oscar Esteban, de la plataforma Tot Raval.

La cultura pot canviar-nos la vida, però perquè sigui realment transformadora ha de canviar alguna cosa. “Els museus han de fer un salt d’escala i imaginar noves maneres perquè la visita sigui una experiència vital”, diu Gemma Carbó, directora del Museu de la Vida Rural, que reivindica el treball amb l’educació i les escoles. Però qui liderarà el canvi?, pregunta el moderador del debat, Jordi Sellas. Hi ha acord en el fet que no serà cap líder: el treball ha de ser des de la base i col·laborant. Com diuen des del projecte Versembrant, que porta la literatura i la crítica social a les escoles a través del hip-hop: “No volem fer cultura per al poble, som el poble fent cultura”. “Fins ara havíem entès que fer cultura era algú que en sap molt ensenyant a algú que no en sap. El canvi de paradigma ens ha ensenyat que hem de treballar en xarxa. Les coses no es fan des d’un lloc, es fan amb les persones”, diu Carbó.

Els mateixos agents culturals són conscients que cal fer autocrítica i buscar el sentit de les programacions. “Cada persona és responsable de pensar què pot aportar perquè el mon sigui millor. Sona 'hippie', però més així –diu Clara Peya–. Jo vaig fer un clic: a qui li serveix que toqui molt bé el piano? A ningú. En canvi, a qui li serveix que li planti una llavoreta a dins? A tothom”, assegura la pianista. Defensa la cultura feta “des del cor, des de la veritat, des del desig, com una necessitat”. “Segur que Mahler ho va fer des d’aquest lloc i som nosaltres que l’hem convertit en avorrit”, afirma. És el camí que segueixen les obres d’Ada Vilaró, creadora escènica i directora del festival Escena Poblenou. A 'UrGent Estimar' proposava fer la cosa més íntima a l’espai públic: escoltar el cor d’algú altre mentre el mires als ulls. Pretenia així crear un vincle, un espai de trobada, perquè “hem de veure l’altre per poder transformar”, diu.

L’exemple de Medellín

En entorns socials complexos és evident que la cultura pot jugar un paper central, entre d'altres per “barrejar col·lectius estancs”, diu Oscar Esteban. I per emancipar-los. El testimoni de Pilar Velilla, gerent del Centre de Medellín, és del tot revelador. En una ciutat en què un 14% dels habitants guanyen menys de 80 euros al mes i el 42% treballa en la informalitat (en negre, pel carrer), projectes com la regeneració d’un barri gràcies al trasllat d’un museu, implicant-hi fins i tot Fernando Botero, és enlluernador: com van col·laborar amb les prostitutes, com van arribar als barris demanant permís als narcos, a les autodefenses i a l’exèrcit. Perquè el seu lema pot servir de conclusió de la jornada: “La ciutat són éssers humans”. Les persones han d'estar al centre de tota iniciativa cultural transformadora.