Un dol amb final feliç li val el Biblioteca Breve a Fernando Marías

BarcelonaEl juny del 2013 va morir el pare de Fernando Marías (Bilbao, 1958). L’escriptor bilbaí explicava ahir com va ser l’última trobada amb aquest pare, un mariner mercant que passava sis mesos a l’any viatjant pel món: “Em va agafar la mà, em va mirar -no podia parlar- i va ser com una fuetada, com un terratrèmol. Desitjava dir-li que volia escriure un llibre, no sobre ell sinó amb ell”. I així va ser. A La isla del padre, guanyadora del premi Biblioteca Breve de l’editorial Seix Barral, dotat amb 30.000 euros, Marías immortalitza el seu pare: “El converteix en un personatge. Sempre que vulgui recordar-lo, el podrà trobar en el seu llibre perquè l’ha immortalitzat”, explica Manuel Longares, que ha format part del jurat amb José Manuel Caballero Bonald, Pere Gimferrer, Elena Ramírez i Rosa Regàs.

Marías va passar l’últim estiu tancat a la casa familiar, a l’habitació de quan era petit, i va acabar la novel·la a la mateixa taula plegable que utilitzava per fer els deures mentre estudiava a La Salle. “Els records em van venir de manera precipitada. Em vaig despullar i vaig escriure despullat i jo crec que es nota. Mentre escrivia vam vendre la casa. Poc després d’acabar el llibre, vaig entregar les claus al nou propietari”. La isla del padre va ser escrit durant el procés de dol, però Marías defensa que és un llibre d’amor a la vida, una novel·la d’aventures amb final feliç: “És una novel·la lluminosa perquè hi ha molta llum, la de la casa, la del pare, la de la mare”. Bilbao i el cinema, on es va enamorar per primera vegada de l’actriu Candice Bergen, són altres personatges de la novel·la. Marías assegura que La isla del padre li ha canviat la vida: “He sigut molt feliç escrivint aquesta novel·la. Tinc la sensació d’haver obert una porta nova i m’he sentit enormement lliure”. L’autor ha escrit amb absoluta llibertat: “Com més estructures trenquem, millor”.

A La isla del padre, la ficció es barreja amb la memòria. El jurat ha valorat sobretot com a la novel·la convergeixen dues línies, la història del pare i la de l’infant: “Entre el remordiment i la lucidesa Fernando Marías ha sigut capaç d’abordar un itinerari a través de la memòria i l’ombra del pare a la recerca de la seva pròpia identitat”. El pare de Marías va ser, segons l’escriptor, “un aventurer modern”. Va perdre la Guerra Civil i, en comptes de quedar-se com a mecànic en un taller, es va treure el títol de mariner mercant. “Si no s’hagués mogut, s’hauria fet vell en un món que el podia derrotar. En fer-se mariner, vivia sis mesos en un país franquista, però la resta de l’any la passava a llocs com Nova York o Bogotà”. Per Marías, el seu pare era un desconegut que arribava en una casa on ell era el rei: “La meva mare i la meva àvia atenien tots els meus capricis. Ell destruïa el meu regne, m’agafava la mà i volia que el mirés amb amor”. El llibre parla de la por que es tenien pare i fill i de com la perden.

Marías ha recorregut un llarg camí literari. Va estudiar cinema a la Facultat de Ciències de la Informació a Madrid i la seva carrera com a escriptor va arrencar el 1991 amb La luz prodigiosa, on inventava una alternativa a la història: García Lorca no moria l’agost del 1936. La novel·la va tenir també una versió cinematogràfica. Un any després publicava Esta noche moriré. Va obtenir el Premi Nadal el 2001 amb El niño de los coroneles, una versió de Frankestein amb la Segona Guerra Mundial com a escenari. Altres novel·les seves són La mujer de alas grises, Invasor (Premi Dulce Chacón), El mundo se acaba todos los días i Todo el amor y casi toda la muerte (Premi Primavera de Novel·la).