L’horror de Lampedusa vist per Maylis de Kerangal

BarcelonaLampedusa, l’última novetat de Maylis de Kerangal -que acaba de publicar Anagrama- no és una novel·la breu, ni una narració autobiogràfica, ni un assaig, ni un poema. Així i tot, conté elements dels quatre gèneres: hi ha un fil argumental, hi ha una primera persona que comparteix la veu amb l’autora, i també hi ha compromís i lirisme.

“És un dels llibres més personals que he escrit -admet-. Parteix del naufragi d’un vaixell procedent de Líbia on viatjaven més de 500 persones. En van morir 350”. Això va ser el 3 d’octubre del 2013. Aquell any, la xifra d’emigrants morts al Mediterrani va ser de 600 persones. Un any després gairebé es va sextuplicar i va arribar fins a les 3.500 persones. El 2015 la xifra creixeria fins a les 3.771, i aquest 2016 el rècord es tornarà a batre: a finals d’octubre ja eren 3.654 persones les que havien perdut la vida a mar. “No he fet, en cap cas, un llibre oportunista per parlar de la crisi dels emigrants morts. A França els mitjans se’n van fer ressò a partir de l’estiu del 2015, i Lampedusa es va publicar a principis del 2014, en plena promoció de Reparar els vius ”, recorda l’autora francesa. L’onada de reconeixements de la seva novel·la anterior -que Angle i Anagrama van posar en circulació fa un any i mig- va arribar fins a Catalunya, on va ser distingida amb el premi Llibreter.

“El text breu de Lampedusa va néixer com una reflexió al voltant de la idea del paisatge -diu-. De vegades, els topònims i els cognoms tenen relació. Passa per exemple amb Kerangal, que és un lloc però també és el meu llinatge, i també amb Lampedusa, que és una illa i també el cognom de l’autor d’ El Gattopardo. La meva manera de treballar en aquest llibre va ser escoltar totes les associacions que em despertava aquesta paraula”. La narradora de la història està sola a casa i sent a través de la ràdio la notícia del vaixell que acaba de naufragar. A partir d’aquí comença a convocar imatges, expressades en l’estil sinuós de l’autora. El primer nom que li ve al cap és Burt Lancaster, que va interpretar el príncep de Salina a l’adaptació cinematogràfica que Luchino Visconti va fer d’ El Gattopardo, de Giuseppe Tomasi di Lampedusa. “Tant la pel·lícula com la novel·la mostren una societat endogàmica i sufocant -diu Kerangal-. A l’adaptació de Visconti, que és el que vaig veure primer, hi ha una escena impressionant en què ballen el príncep i Angèlica. Ella representa la nova força de la burgesia, que ja ha penetrat en la decadent aristocràcia”.

Lancaster, fill d’emigrants angloirlandesos, va protagonitzar també El nedador, que adaptava un dels millors relats de John Cheever. Al llarg de les 64 pàgines del text, Maylis de Kerangal “despulla Lampedusa de tots els seus significats”. No és el primer cop que una illa apareix en la seva obra: “Gilles Deleuze, que és un autor que m’interessa molt, diu que les illes són idees. A mi em sembla que en una illa el món es pot recrear i reinventar. La força de la ficció s’hi activa”.