"Era l'exemple que hi podia haver una cançó diferent"

Com va descobrir Brassens?

El vaig veure el 1954 al casino de Biarritz. Tenia l'esperança de veure un cantant francès, i vaig veure un pòster d'un home amb bigoti que no sabia qui era. Vaig anar al concert i vaig descobrir que era un personatge fora del corrent.

El va traduir i el 1962 va editar el discEspinàs canta Brassens.

Vaig traduir-ne algunes cançons quan començava la Nova Cançó per poder-les cantar. En Miquel Porter es va assabentar que l'Espinàs novel·lista també feia cançons i que havia traduït Brassens, ens vam posar en contacte i així van néixer Els Setze Jutges. Algunes d'aquestes traduccions van arribar a Brassens a través d'un periodista d'aquí que el coneixia, i em va explicar que Brassens les havia intentat cantar i que n'havia quedat molt content. Li va prometre que si venia a Barcelona les cantaria. Naturalment, no va venir: amb la dictadura era difícil. Però em fa il·lusió pensar que en una habitació que no conec, Brassens va agafar les meves traduccions i les va cantar en el català de què era capaç.

Com va influir ell en la Nova Cançó?

En tots els països hi havia una cançó popular més aviat lleugera, i a França hi havia hagut els primers autors de lletres que les cantaven ells mateixos. Aquest va ser el model, vam voler fer-ho en català i a la nostra manera. No era una cançó ballable ni frívola, sinó una cançó nova que parlava de temes socials, polítics, de problemes de la vida. A banda de Brassens n'hi havia d'altres, com Léo Ferré i Jacques Brel. Però Brassens va ser el primer exemple que hi podia haver una cançó que fins aleshores aquí no existia, una mica literària i una mica social, que es dirigia a la gent i en català. D'alguna manera marcava una línia per a algú que tenia vocació de convertir-se en cantant públic. Això va fer que aquí sortís gent inquieta per la situació vigent, i van acabar apareixent Llach, Serrat i Maria del Mar Bonet.

Quina és la principal aportació de Brassens a la música?

Tenia alguna cosa entre lírica i descarada, tant pel que fa al vocabulari com als temes. Va tocar temes que abans no semblava que existissin, i feia sàtira de coses de les quals mai no se n'havia fet. Se'l va anomenar l'anarquista de la cançó pel seu caràcter contestatari, però al mateix temps era un poeta. Això el feia únic. N'he estat un admirador i un entusiasta, perquè tenia molta gràcia per combinar la denúncia i la poesia.

Si hagués de triar una cançó de Brassens, quina seria?

Una de les que recordo sempre ésLe 22 septembre. És una cançó de nostàlgia. "Passa el temps i aquell 22 de setembre que va ser tan important per a mi -canta Brassens sobre una noia- avui dia tant se me'n fum".