'Leto', llibertat i censura en l’escena rock de la Unió Soviètica del 1980

BarcelonaDirecció: Kirill Serebrennikov. Guió: Mikhaïl Idov, Lili Idova, Ivan Kapitonov i K. Serebrennikov. 126 minuts. Rússia i França (2018). Amb Teo Yoo, Irina Starshenbaum i Roman Bilyk.

A l’hora d’analitzar 'Leto' resulta difícil abstreure’s de les dures circumstàncies que van envoltar la producció del film, amb el director rus Kirill Serebrennikov obligat a muntar la pel·lícula sota arrest domiciliari per, suposadament, haver malversat els fons públics d’una associació d’artistes –una fràgil acusació que va concloure amb l’alliberament del cineasta el 8 d’abril passat, després d’un any i mig de reclusió–. Així, el retrat que proposa Serebrennikov de l’escena rockera soviètica de principis dels anys 80 –on els anhels de llibertat eren trinxats per la censura– pot llegir-se com una crítica velada al llegat de repressió i l'autoritarisme que impregna el present de la nació russa.

Construïda al voltant de la figura real del músic Víktor Tsoi (interpretat per Teo Yoo), 'Leto' conquereix una certa llibertat expressiva que enriqueix la recreació històrica, filmada en elegant blanc i negre amb l'excepció d'uns coloristes i extàtics interludis musicals coreografiats al ritme del 'Psycho killer' de Talking Heads o el 'Perfect day' de Lou Reed. El problema és que l’alè modernista de la proposta i l’inspirat detallisme de la crònica generacional es veuen limitats per la monotonia del triangle amorós que fagocita el relat. 'Leto' vol assemblar-se als 'antibiopics' de Todd Haynes ('Velvet goldmine', 'I’m not there'), però acaba lluint con una versió 'arty' de 'Gairebé famosos', de Cameron Crowe.