L’estiueig en temps del Modernisme

BarcelonaL’estiueig de les primeres dècades del segle XX té poc a veure amb les riuades massives de turistes i les platges atapeïdes d’avui dia. Aleshores estiuejar era un privilegi reservat a les famílies més adinerades. S’instal·laven dos, tres o quatre mesos fora de la ciutat, ja fos a la costa, a l’interior o la muntanya. “A mesura que avança la Revolució Industrial i empitjoren les condicions de vida a les ciutats, sorgeixen corrents higienistes que donen importància a viure en un ambient saludable”, explica l’historiador Joaquim M. Puigvert, professor de la UdG i director de la Càtedra Martí Casals de Medicina i Salut en l’Àmbit Rural de la mateixa universitat. La salut va ser un dels mòbils perquè aquells estiuejants sortissin de les ciutats, però els límits entre la salut i el lleure són difusos. “Són dos fenòmens que es retroalimenten”, afegeix l’expert. L’impacte de l’estiueig es va estendre arreu del territori i va introduir transformacions en tots els àmbits de la vida social: de les pastisseries de les localitats petites, on els estiuejants demanaven els productes més refinats que consumien a la ciutat, fins a les millores urbanístiques de les localitats on s’instal·laven. A més, l’estiu també era un moment per participar en la cultura i la política.

Els balnearis

De la tradició francesa als establiments catalans

A mitjans del segle XIX ja hi ha documentats nuclis d’estiuejants a Caldes de Malavella, Santa Coloma de Farners i Sant Hilari Sacalm, arran de les aigües termals i minerals que hi havia. “Les famílies benestants tenien una gran tradició d’anar a França. Els metges i promotors catalans es van adonar que aquí també hi havia potencial i van defensar els interessos de la indústria balneària”, explica Puigvert. El nom d’un dels més emblemàtics, Vichy Catalan, encara en actiu, revela l’arrel francesa del model que es va seguir. De fet, alguns doctors van ser els promotors d’aquests establiments, com són els casos de Bartomeu Robert a Camprodon i Valentí a Viladrau.

Les torres d’estiueig

La implantació de l’arquitectura modernista arreu del territori

“L’estiueig és un dels factors d’introducció de l’arquitectura culta, d’autor, a la ruralia, a les poblacions de mar i a les de muntanya”, diu Puigvert. Va haver-hi famílies que van decidir construir-se una torre d’estiueig a la mateixa localitat del balneari on estiuejaven perquè el lloc els agradava. L’arribada del ferrocarril i la millora de les carreteres van afavorir aquesta implantació, però cal tenir en compte que ja hi havia balnearis des de mitjans del segle XIX. Com recull l’exposició virtual de la Diputació de Barcelona Empremtes del primer estiueig, les colònies d’estiuejants arrelen a Montcada i Reixach, Vallvidrera, Cerdanyola, Bellaterra i Gelida. Pel que fa a zones on hi havia balnearis, n’hi ha a Caldes d’Estrac, Caldes de Montbui, la Garriga, Tona i Torelló. A la serralada Prelitoral, a Sant Feliu de Codines, Castellterçol i Matadepera, entre altres localitats. També a Moià, Santa Maria d’Oló, Prats de Lluçanès i Olost, i a Cardedeu, Llinars del Vallès, Gualba, Sant Celoni, Figaró, Aiguafreda, Viladrau, Breda, Arbúcies i Sant Hilari Sacalm. Només al Vallès Oriental, a l’Ametlla del Vallès, la Garriga, Cardedeu i Granollers hi ha més de 70 punts d’interès arquitectònic, d’arquitectes com Puig i Cadafalch, Eduard M. Balcells i, sobretot, Manuel Joaquim Raspall. Els intel·lectuals noucentistes no van veure amb bons ulls aquesta proliferació de torres. A Resum de geografia de Catalunya, escrit entre el 1926 i el 1935, el geògraf Pau Vilà les vatitllar d’exòtiques, vanitoses i de no integrar-se en el paisatge.

“Els forasters”

Els estiuejants es relacionen poc amb la població local

Les autoritats locals es van adonar aviat que calia fer millores arquitectòniques per garantir el benestar dels estiuejants, des d’obres d’enjardinament fins a plans urbanístics i incorporació d’infraestructures com la llum elèctrica i el telèfon, encara que els principals beneficiats no fossin precisament els vilatans. Per exemple, a Caldes d’Estrac es va construir el passeig dels Anglesos. A Sitges es pot trobar una de les ciutats jardí més emblemàtiques, la Terramar. Les colònies d’estiuejants són força endogàmiques, organitzen festes i actes culturals al casino de la localitat i només connecten amb els membres de les elits locals, com els terratinents, els metges, els farmacèutics, els mestres i els rectors de les parròquies. Per a la resta de població, que treballa per a aquests estiuejants com a criats, masovers i jardiners, aquests turistes són “els forasters”. Així i tot, sovint les relacions entre les autoritats i els nouvinguts són més complexes: els visitants paguen obres públiques o, en el cas contrari, poden sorgir tensions per l’explotació d’un bosc.

Festes a tot drap

D’un concert d’Enric Granados a competicions de gossos

Cerdanyola es va posar de moda com a destinació d’estiueig a finals del segle XIX arran de l’arribada del ferrocarril. El Museu d’Art de Cerdanyola està ubicat a l’edifici de l’antic casino teatre, el centre de reunió per excel·lència de la colònia d’estiuejants, on hi havia artistes com Josep de Togores i Ismael Smith. La inauguració de l’entitat va consistir en un concert d’Enric Granados. Els estiuejants arribaven a l’estació de Cerdanyola carregats de baguls i després de tancar la casa de Barcelona. Tots aquests preparatius eren gairebé un ritual. En arribar, ja els esperaven els carruatges per partir cap a les torres. Arribaven a la primavera i no tornaven a la ciutat fins al setembre. Viatjaven acompanyats per les minyones i els criats. Les activitats que feien durant el temps de lleure eren molt variades, i fins i tot pintoresques. D’entrada, “feien excursions a Collserola i a les seves fonts per prendre les seves aigües i també organitzaven festes als jardins de les torres i al casino”, explica Txema Romero, el director del Museu d’Art de Cerdanyola. Un dels agitadors del grup d’estiuejants cerdanyolí va ser el cineasta, president de l’Associació de Clubs de Futbol de Barcelona i cofundador d’El Mundo Deportivo i melòman Josep Togores i Muntades, el pare de l’artista homònim. Entre les activitats que va muntar-hi hi ha des de “combats de lluita grecoromana, curses de cavalls a la vora del riu i competicions de gossos fox terrier”, explica Romero.

Focus de catalanisme

El lleure com a difusor del catalanisme fora de Barcelona

Durant aquells mesos de lleure, les classes benestants no només es dedicaven a fer passejades i jugar a les cartes als casinos. L’estiueig també va ser un focus d’acció política catalanista. Un dels exemples més coneguts és L’Estiuada, un setmanari sorgit el 1908 a la colònia d’estiuejants de Sant Hilari Sacalm. No va ser l’únic, però va ser el que va tenir una vida més llarga. Des del 1909 portava el subtítol de “periodich nacionalista”. Se’n van publicar 82 números fins al 1914 i va ser un reflex de la crida que els catalanistes de Barcelona feien a tots els catalanistes perquè aprofitessin l’estiueig “per difondre arreu la llavor salvadora”, recorda Joaquim M. Puigvert citant el diari.

Els altres turistes

La promoció per als visitants estrangers del mite mediterrani

En paral·lel a l’estiueig a les elits locals, a finals del segle XIX també arrenca el fenomen de la promoció turística de poblacions singulars i poc després de tota la Costa Brava. “A finals del segle XIX tant a Barcelona com a Sitges i a la Costa Brava comencen a aparèixer revistes orientades al turisme“, diu Juan José Lahuerta, cap de les col·leccions del Museu Nacional d’Art de Catalunya. Es tractava encara d’un turisme culte que viatjava a Catalunya atret pel mite de la Mediterrània. Una de les obres que ho representa és Sitges al segle XX, una pintura de Miquel Utrillo del volts del 1895 que s’inclourà al setembre en la nova presentació d’art del segle XIX i XX del museu. Recull “el Mediterrani blanc i a la vegada un lloc cosmopolita, amb la terrassa d’un cafè i uns turistes elegants que recorden els de París”, diu Lahuerta. Així i tot, l’obra té un to marcadament humorístic: el turista porta un salacot i una càmera de fotos, una indumentària més pròpia d’un safari.