L'espoli del patrimoni català: una crònica amb molts silencis

BarcelonaHi ha moltes peces del patrimoni català que s’han volatilitzat sense que s’hagi hagut de forçar cap pany. Ni tan sols edificis aparentment tan inexpugnables com el Parlament de Catalunya, d’on es van furtar dos quadres dels postmodernistes Pidelaserra i Llavanera el 1998, o el Palau Moja, s’han salvat dels lladres. Esglésies, jaciments, petits museus i grans museus com el Museu d’Arqueologia de Catalunya (MAC), el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) o la Fundació Miró han estat víctimes de l’espoli. A vegades les peces han desaparegut sense que ningú se n’adonés. A Tàpies li van robar una obra, El cerebro humano, del seu taller barceloní el 1992 i ningú hi va reparar fins dos anys després, quan un galerista de Milà va entrar en contacte amb la família de l’artista per autentificar un quadre que tenia a la venda. “No hi hagut mai gaire consideració pels béns patrimonials, falta sensibilització. Els robatoris no creen alarma social i, a vegades, ni tan sols es denuncien. Com que és de tots, la responsabilitat es difon una mica”, assegura l’arqueòleg Jordi Campillo, que acaba de publicar, amb la fiscal Susana Romero, Espoli: del museu al jutjat. Les infraccions penals contra el patrimoni historicoartístic a Catalunya (1983-2015). “És difícil de quantificar el nombre d’espolis, és una xifra negra, es desconeix precisament per aquesta manca de denúncies”, afegeix Campillo.

Quan el lladre és a dins

Un director de museu i un treballador, enxampats

La realitat de la majoria de robatoris té poc a veure amb l’elegància i la sofisticació de Pierce Brosnan a El secret de Thomas Crown o el refinament de Peter O’Toole a Com robar un milió. Tot acostuma a ser molt més prosaic. “Als museus sovint els robatoris són des de dins”, diu Campillo. El llibre cita dos casos sonats: el del director del Museu Diocesà de Solsona i el d’un treballador del Museu Arqueològic de Catalunya. El 1974 es va descobrir que unes taules gòtiques de l’exposició del Museu Diocesà no eren les originals. Les investigacions policials van dur fins al director, que tenia greus problemes econòmics i havia encarregat a uns antiquaris una reproducció de sis de les taules més valuoses del museu per vendre les originals.

El cas del Museu Arqueològic de Catalunya es va destapar l’any 2000 però la investigació havia començat tres anys abans, quan la Guàrdia Civil va alertar els responsables del museu que, en diversos mercats d’antiguitats, estaven sortint a la venda objectes del seu fons. El treballador en qüestió va arribar a treure més de 4.000 peces arqueològiques i uns 150 gravats. Era el responsable del magatzem i, a casa seva, tenia peces per valor de 18.000 euros. A més, va confessar que en tenia més en un altre magatzem.

Furtius apassionats

Delinqüència especialitzada però no organitzada

Campillo prefereix parlar d’espoliadors i no de lladres. “L’espoli aglutina les actuacions de totes les figures: robatoris, furts, apropiacions indegudes, danys al jaciment... tot tipus d’infraccions que provoquen una pèrdua de valor en el patrimoni”, assegura. La figura d’un home o una dona que dedica el seu temps lliure a passejar-se amb un detector de metalls per trobar patrimoni arqueològic, segons Campillo, és més habitual del que pensem. L’operació Petrus va intervenir quinze mil peces arqueològiques dels jaciments catalans espoliades amb detectors de metalls. Els set arrestats venien les peces exhumades per internet. Van tenir molt d’èxit, fins i tot es van plantejar deixar la seva feina habitual. “El perfil de l’arqueofurtiu, però, canvia molt segons la regió. A Catalunya hi ha petits grups que acumulen petites col·leccions o fan intercanvis entre ells, però no hi ha grans estructures -diu Campillo-. En canvi, per exemple, al sud d’Espanya hi ha estructures molt més organitzades en què un grup exhuma, un altre tracta el material i un altre el comercialitza”. Aquests esquemes, però, sempre es poden trencar. “La bonança econòmica pot fer que els brocanters i antiquaris no donin l’abast i es creïn comerços paral·lels”, detalla Campillo.

Rere el robatori a un museu o una església hi pot haver planificació o simplement el do de l’oportunitat. L’abril del 1988 es van robar sis quadres de Joan Miró a la seva Fundació. Els sensors estaven desconnectats al sector concret on els delinqüents van trencar el vidre, perquè s’hi feien obres de remodelació. “A més, la gossa guardiana acabava de parir i estava lligada amb els seus cadells”, assegura Campillo. Els lladres eren dos delinqüents comuns amb un ampli historial que havien intercanviat les obres per quilos de cocaïna. Tenien planejat actuar al Museu Picasso de Barcelona. Ho consideraven fàcil: “ Avísenles, porque si no somos nostros lo haran otros ”, van dir els detinguts a la policia.

“L’oportunitat fa el lladre”, diu Campillo. I és ben cert. El 2004, a Barcelona, durant les obres en un carrer, dos paletes van localitzar de manera fortuïta una olla amb 87 monedes d’or i argent dels segles XVIII i XIX. “Sense dir res -detalla Campillo al llibre- es van repartir el botí, però les desavinences entre ells van fer que un denunciés l’altre”.

Els més vulnerables

Esglésies, particulars i jaciments són els més exposats

Les esglésies, els petits museus sense gaires recursos i els jaciments són els més exposats a l’espoli: “Si es localitza algú amb un detector en un jaciment marcat se li pot imputar una falta, però si el jaciment no té cap tipus de senyalització no se li podrà imputar res. A vegades és millor la discreció i que no estiguin localitzats”, admet. Sigui com sigui, és molt complicat protegir els jaciments terrestres i marítims, o una església petita. “Quasi ningú, però, s’atreveix actualment a tenir peces originals a l’església, moltes vegades són reproduccions de guix”, diu l’arqueòleg.

Una de les pràctiques més habituals, entre els espoliadors, és amagar-se a l’església o al museu a l’hora de tancar i treballar tranquil·lament de nit. La llista d’esglésies víctimes de l’espoli és molt llarga: l’església parroquial de Sant Pere de Ribes, la de Sant Martí d’Aubèrt, Santa Maria del Priorat, Banyeres, l’ermita de Sant Pau... Però també són molts els grans museus que també han patit robatoris, sobretot als anys vuitanta: el 25 d’abril de 1985 va desaparèixer d’una exposició del Museu Picasso una litografia de l’artista malagueny. El 2 de desembre del mateix any, cinc terracotes del Museu Arqueològic Nacional de Tarragona van ser robades. El març de 1986, l’escultura del Crist de Sant Joan de la Creu del Teatre-Museu Dalí de Figueres també es va volatilitzar.

Les investigacions policials

La difícil localització i identificació de les peces robades

“Vendre patrimoni robat no és gaire complicat”, assegura Campillo. Sobretot si es tracta de mobiliari, perquè es fan petites modificacions i es venen en llocs molt diferents. “El principal problema és que moltes vegades les peces no estan ben documentades, i els propietaris ni tan sols en tenen una fotografia, cosa que dificulta encara més la seva identificació”, afegeix. Tot i això, les investigacions policials han permès localitzar moltes obres d’art robades. Des del 1986 existeix una unitat especialitzada dels Mossos d’Esquadra i s’han dut a terme operacions que han permès recuperar part del patrimoni. “El que més em remou l’estómac és la poca cura que encara hi ha entre algunes institucions amb el patrimoni -denuncia Campillo-. No se’n fan càrrec”.

Jordi Campillo: “La protecció és insuficient”

La Interpol considera que el tràfic d’obres d’art i antiguitats és la tercera font de criminalitat al món. L’arqueòleg Jordi Campillo creu que a Catalunya el patrimoni rep molt poca protecció de tos els estaments implicats: “És insuficient”. A vegades per falta de formació. Esclar que encara era molt pitjor abans del 1995: aquell any es va aprovar un nou Codi Penal i encara hi va haver una reforma el 2015. El Codi Penal del 1995 introdueix, com a novetat, un capítol dedicat als delictes de patrimoni històric. Amb la reforma del 2015 es van poder tipificar com a delicte de furt o de danys al patrimoni fins i tot aquells casos en què el valor de l’objecte robat o danyat no superava els 400 euros. Però encara hi ha molt camí per recórrer. Segons l’expert, encara s’haurien de regular de manera més sistemàtica i coherent els delictes contra els béns culturals.