Invisibles, assassines i censurades: com es representen les lesbianes en la cultura?
Les relacions a les pel·lícules i els llibres ens identifiquen amb la nostra orientació sexual. Però, com són els referents de les relacions entre dones?
Barcelona"Com és, estar amb una dona?", pregunta a la protagonista de Permagel (Club Editor) la seva germana, que havent entès que el que vol saber és com follen, respon amb una comparació amb Pollock: "Impulsiu i senzill com el dibuix d’un nen" però amb "la magnitud de vida concentrada en el procés".
L’escriptora Inés Martín Rodrigo (Madrid, 1983)va buscar aferrissadament referents com aquests als llibres i al cinema tal com explica a Una homosexualidad propia (Destino) i va acabar fent elucubracions sobre l’orientació sexual de l'escriptora Sarah Waters (Regne Unit, 1966), i emmirallant-se en Annemarie Schwarzenbach (Suïssa, 1908), Elisabet Bishop (Estats Units, 1911), Susan Sontag (Estats Units, 1933) o Mary Oliver (Estats Units, 1935), tot i que cap d'aquestes dones va ser explícita respecte al lesbianisme. Cercava per "la necessitat d’existir, que té l’origen en la invisibilitat a la qual la societat et condemna perquè no formes part de la norma" i estirava el fil per construir-se "un gran tapís" de referents que als anys 90 "no eren evidents i estaven als marges".
2023 i un petó censurat
L’escriptora i periodista madrilenya, que l'any passat va guanyar el premi Nadal per Las formas del querer, ha escrit ara aquest assaig "clarament polític" en què parla obertament de la seva orientació sexual. Sortir de l’armari en ple 2023 podria semblar anacrònic, si no fos per la censura recent d’alguns actes culturals com ara la cancel·lació per part del PP i Vox de la projecció de la pel·lícula Lightyear a Santa Cruz de Bezana, a Cantàbria, perquè hi apareix un petó entre dues dones. Valenta ha sigut la paraula que més ha sentit Martín sobre la publicació del seu nou llibre: "Com és possible que sigui considerada valenta? Què hem fet malament? Quin camí hem desfet?", es demana. Alerta que el fet que la ultradreta s’hagi fixat en la cultura per controlar els discursos ens ha de fer disparar les alarmes sobre la fragilitat dels drets aconseguits. "No sé què tenim el col·lectiu LGTBI que cada vegada que la ultradreta arriba al poder intenta limitar els nostres drets", afegeix. De fet, bromeja sobre els seus dons endevinatoris perquè al llibre parla d’algunes de les obres cancel·lades com Orlando, de Virginia Woolf.
Segle XXI i encara és notícia declarar-se lesbiana públicament. Tal com diu Martín al llibre, ho veiem en el discurs de l’actriu Kristen Stewart en què desafiava Donald Trump o amb l’amenaça de bomba que va rebre la presentadora de televisió Ellen Degeneres després de la mítica portada al Time amb el titular Yep, I’m gay. "Totes han pagat un preu. Tenim homofòbia interioritzada perquè hem sigut educats així", diu l'escriptora.
Les lesbianes que t’assassinen amb un punxó de gel
Una de les primeres representacions del lesbianisme al cinema comercial la protagonitza Catherine Tramell, l'antagonista d'Instint bàsic interpretada per Sharon Stone, un personatge bisexual del qual és impossible apartar la vista per si té un punxó de gel a la butxaca i assassina algú en qualsevol moment. La penetració del lesbianisme explícit al cinema als anys 90 arriba amb el neo noir que porta a l’extrem arquetips del cinema negre eliminant el codi Hays, que havia censurat qüestions que amenaçaven la moralitat del cinema clàssic, com ara les escenes de passió i els nus, amb especial atenció a la prohibició d’exhibir el melic.
D’aquestes primeres lesbianes sense ambigüitats parla Francina Ribes (Mallorca, 1986) a Ausencia y exceso (Dos Bigotes), un llibre en què analitza la dualitat d'aquesta representació com una fita important, però també com un reflex d'estereotips i prejudicis en aquestes dones hipersexualitzades, patologitzades i excessives, que són "hereves de la femme fatale portades a l’extrem". Un dels motius és que la porta d’entrada del lesbianisme al cinema comercial van ser les escenes de softporn, que provenen dels thrillers eròtics influïts per la pornografia, que "segurament és el lloc mainstream on més s’ha representat el lesbianisme", explica Ribes. Així i tot, pel·lícules com Instint bàsic (1992), Dona blanca soltera busca (1992), Llaços ardents (1996) i Jocs salvatges (1998) "permeten una apropiació feminista" perquè reflecteixen "personatges femenins poderosos": "O són molt misògines o tan misògines que són com una paròdia de la misogínia en el cinema".
Referents actuals encara escassos
I ara, ja trobem les lesbianes representades en la cultura actual? Martín afirma que es mira la cartellera enfadada perquè encara li costa trobar-s'hi reflectida i que es continuen repetint els estereotips de la lesbiana masculina dominant com passa a Tar, de Todd Field (2022), però que sí que trobem exemples al cinema més independent comCarol (2015), de Todd Haynes, una adaptació de la novel·la de Patricia Highsmith, o Retrat d'una dona en flames (2019), de Céline Sciamma.
Les entrevistades coincideixen que els referents actuals han millorat, especialment a les sèries, on també trobem la dualitat de Ribes de la lesbiana assassina i empoderada a Killing Eve. Ribes explicita la importància de la realització en el punt de vista: mentre a Instint bàsic recordem l’entrecuix de Sharon Stone vist des del punt de vista dels policies homes, a Carol hi ha "l’honestedat del pla contra pla entre les dues dones".
No hi ha diners per al cinema lèsbic
De fet, la representació lèsbica té un llarg recorregut en el cinema underground amb films històrics com Go fish (1994)o The Watermelon woman (1996). "El sostre de vidre de les dones a la indústria té a veure amb els diners. Com més diners, més costa que pugui ser feminista", afirma Ribes.La amiga de mi amiga(2022), de Zaida Carmona (Castelló, 1986), és un film actual independent que explora les relacions sexoafectives entre dones des de dins del col·lectiu prenent com a referent la mítica pel·lícula d’Eric Rohmer L’amic de la meva amiga (1987). "La primera comèdia de lesbianes", en deien. "No és una cosa tan rara!", responia ella. El cert és que hi ha pocs precedents. "Creiem que estem en una altra pantalla, però és una sensació d'illa. Què passa darrere de la bombolla? Els delictes d’odi i els feminicidis augmenten. Potser no hem superat aquesta pantalla", admet amb certa frustració. Fugint de la tragèdia i el drama que acostuma a envoltar els personatges LGTBIQ+, en aquest film va tenir la necessitat de parlar d'elles des d'un lloc de celebració de la seva identitat. I és que la cineasta castellonenca té la sensació d'un "oasi fals" en què s'utilitzen personatges LGTBI per cobrir la quota: "Hi posem una lesbiana i estem tots contents".
El repte és, per a Carmona, que aquestes històries puguin arribar al cinema mainstream, especialment per proporcionar referents als adolescents. "Hi ha una falsa idea que no ven, que això interessa només a quatre lesbianes. Doncs potser no. Jo he crescut mirant pel·lícules dirigides per homes amb històries heterosexuals i m’han representat", assegura. Al cap i a la fi, això depèn dels equips que escullen, distribueixen i programen els films, sovint espais masculinitzats, tot i el treball de col·lectius com Dones Visuals. "Les dones lesbianes fem cine. Estem dient que som aquí. El subjecte lèsbic ha sigut tractat des d’una mirada masclista que sexualitza, amb paternalisme o dramatisme, o demonitza. Però hi ha un moment que la nostra identitat ha de passar de ser explotada a ser narrada i qui millor que nosaltres per fer-ho", conclou.
L'escriptora Eva Baltasar n'és un exemple. "En els meus llibres les protagonistes són lesbianes perquè soc lesbiana i m’ho poso fàcil a l'hora d'escriure. No em sento etiquetada, però entenc que pot ser pres com un referent i donar veu a col·lectius i em sembla fantàstic", diu l'escriptora finalista al premi Booker Internacional, l'obra de la qual reflecteix les relacions sexoafectives entre dones amb naturalitat, un fet que no té res d'extraordinari, i menys ara que les noves generacions viuen amb més llibertat la diversitat sexual i de gènere. Només cal escoltar la jove cantant de música urbana Mushkaa: "Yo soy lo que le gusta a usted, my loba. Si ella no em busca després m’enyora".