Leopold Samsó, el fotògraf dels instants eterns

GironaLepold Samsó (Barcelona, 1946) és un dels mestres de la fotografia contemporània més importants i originals de casa nostra. Famós pels seus retrats simpàtics i enginyosos als artistes de la Barcelona dels anys 80, durant més de cinc dècades s’ha dedicat a capturar imatges de paisatges, realitats i personatges d’arreu del món, sempre en blanc i negre, amb llum natural i una mirada humanista carregada de profunditat, respecte i harmonia. Ara un centenar de les seves millors fotografies es poden veure en directe a l’exposició Tan lluny, tan a prop, al Palau Solterra de Torroella de Montgrí, seu de la Fundació Vila Casas, fins al 19 de novembre.

La mostra, comissariada per Pilar Parcerisas, proposa un recorregut per diferents territoris i temàtiques de la trajectòria de Samsó, dividida en cinc grans àmbits. El primer està dedicat a les fotografies icòniques de les generacions d’artistes emergents que, després dels anys foscos del franquisme, buscaven revitalitzar l’esperit cultural de la capital catalana. El fotògraf va retratar, per exemple, Pau Riba, Miquel Barceló, Cesc Gelabert, Ocaña i fins i tot Salvador Dalí, alçant el seu bastó amb una mirada altiva. En aquestes imatges el fotògraf no només aconsegueix capturar el caràcter de cada personatge, sinó també el d’una època molt singular. Els negatius traspuen l’ambient renovat d’una Barcelona canalla, en blanc i negre, preolímpica i oberta a recuperar els barris marginats, tot emmirallant-se en la vida bohèmia de les grans capitals del món.

Aquest retrat social encara es fa més palès en el segon àmbit de l’exposició, dedicat a barcelonins anònims del carrer, personatges pintorescos i estrafolaris –com captaires, treballadores sexuals i nens de carrer–, que Samsó aconsegueix capturar en el moment just, després d’hores d’observació i conversa. No són fotografies caçades al volt i accelerades, sinó moments molt íntims i meditats, que, si bé parlen d’un instant en concret, expressen un sentit de permanència inexorable. “En Samsó hi ha una distància justa en l’espai i en el temps, ja que mai es precipita, sempre espera que la realitat que vol fotografiar es manifesti”, diu Pilar Parcerisas, que afegeix: “Les seves fotografies concentren el màxim de temps en el mí­nim d’acció de la càmera”. D’aquesta estranya conjunció entre la proximitat i la llunyania, l’efímer i l’immutable, sorgeix el títol de l’exposició.

Els costums llunyans i els paisatges d'Islàndia

Leopold Samsó també va practicar aquesta mirada fora de Barcelona, en els viatges a Espanya i Portugal, documentant una espècie de decàleg antropològic de la cultura hispànica, amb imatges d’exlegionaris, guàrdies civils, pagesos i gitanos, que es poden veure en el tercer apartat de l’exposició. El quart està dedicat a les expedicions al Marroc, Haití i l'Equador, en què el fotògraf captura el factor humà de cultures diferents de l’occidental, sense idealització, misèria ni exotisme, sinó posant el focus en els costums i les formes de vida.

Finalment, el cinquè i últim apartat és sobre l’últim projecte de Leopold Samsó, fet conjuntament amb l’artista visual Franc Aleu. Són fotografies de paisatges d’Islàndia, amb unes composicions, simetries i jocs de llums impressionants, que transmeten tota la força i la intensitat de la natura. Imatges des del repòs, el silenci, concebudes quasi com un miracle o una aparició, que remeten als resultats primitius dels aparells òptics dels orígens. “Etimològicament, fer una fotografia vol dir escriure la llum, fer-la gràfica, i en aquests paisatges Samsó aconsegueix que la naturalesa prengui la màxima força, tant a través de la llum com de l’ombra, produint una potència que, encara que la realitat sigui mòbil, la deixa en punt d’estabilitat immaterial”, conclou Parcerisas.