Leonard Cohen saluda la foscor

BarcelonaQuan Leonard Cohen busca el to més profund per dir “I’m ready, my Lord ”, és fàcil pensar en un home de 82 anys que vol transmetre que està preparat per morir. Ho diu més que ho canta a You want it darker, la cançó que obre i que titula el nou disc del canadenc, novament publicat per Sony. Ell mateix ho va confirmar en una entrevista a la revista The New Yorker : “Estic preparat per morir”. Tanmateix, unes setmanes després, durant una roda de premsa a Los Angeles, Cohen va mirar de treure ferro a una sentència tan explícita. “Crec que vaig exagerar”, va dir amb un somriure, assegut en un tamboret i amb la mà ben agafada a un bastó.

En aquest enllaç podeu escoltar el tema 'You want it darker'

Preparat o no per a la mort, ha construït un disc amb vuit cançons noves -una de les quals, Treaty, la revisita al final en una versió amb quartet de corda-, totes amb lletres de Cohen plenes d’imatges que evoquen una serenor resignada, com si fos un amant que entén que ja no podrà estimar, o que no podrà fer-ho com abans. Si fa no fa, és el que explica a Leaving the table, una cançó en què el Cohen de 82 anys sembla que parli amb el Cohen del passat. “No necessito cap amant, aquella flama ja està apagada”, diu gronxat pel vals, una solució rítmica que l’ha acompanyat al llarg d’una trajectòria musical de cinquanta anys però que en els últims temps embolcalla amb menys aparell instrumental.

Simpatia per l’hora dels adéus

Sí, sembla que l’autor de Suzanne vol transmetre que ja era l’hora d’escriure l’últim capítol. La producció del seu fill Adam Cohen, el cor de la Sinagoga Shaar Hashomayim, el piano de peces com Treaty-i encara més el lament en la versió amb quartet de corda-, l’orgue d’ If I didn’t have your loveIf I didn’t have your love, la foscor amb què negocia cada vers i la càrrega metafòrica d’estrelles caigudes i partides abandonades fan pensar en un rèquiem escrit per a un mateix. Però, ben mirat, aquest disc no és tan diferent dels que ha fet des que el 2004 va descobrir que la seva representant, Kelley Lynch, li havia buidat els comptes bancaris: gairebé cinc milions d’euros que Cohen no ha tornat a veure.

Per exemple, quan va publicar Old ideas (2012) va assegurar que la mort hi planava en moltes cançons, alguna de les quals també duia la foscor en el títol. A Popular problems (2014) no reflexionava tant sobre el final del seu temps, però el fantasma de la mort (i del final de l’amor) treia el nas en composicions com Samson in New Orleans (sobre la catàstrofe de l’huracà Katrina ) i Nevermind, una cançó que va tenir una segona vida com a tema de la capçalera de la segona temporada de la sèrie True detective.

De fet, tant la producció de Patrick Leonard en aquells discos com la d’Adam Cohen a You want it darker comparteixen la simpatia per la foscor, sens dubte condicionada per uns cors femenins elegíacs i per la veu cansada d’un home que informa que deixa la taula perquè ja és fora de la partida. Però no sembla algú que se sap mort, com sí que es podia interpretant escoltant Blackstar de David Bowie. Més aviat és algú que es prepara per a l’hora del comiat però que encara creu que podrà seguir reflexionant sobre la mort. “Tinc la intenció de viure sempre”, va dir la setmana passada, i fins i tot va suggerir que en el futur encara podria arribar algun disc més. Per tant, ¿no deu ser que més que afrontant el final s’està adreçant als seus seguidors, preparant-los per quan ja no hi sigui?

Recordant la Marianne

En qualsevol cas, és evident que la mort ocupa el pensament de Leonard Cohen. La pròpia i la de qui va estimar, com Marianne Ihlen, aquella noia noruega que havia conegut a l’illa grega d’Hidra, i amb qui va mantenir una relació sentimental que Cohen va glosar en cançons dels primers discos com Hey, that’s no way to say goodbye, Bird on the wire i So long, Marianne.

Ihlen va morir el 28 de juliol a Oslo a causa d’una leucèmia. Cohen, avisat uns dies abans que el desenllaç seria imminent, va escriure una carta per acomiadar-se d’ella en què deia: “Hem arribat a aquesta hora en què som vells i que els nostres cossos cauen a trossos; crec que et seguiré ben aviat”. També recordava que sempre l’havia estimat per “la bellesa i la saviesa”, i s’acomiadava desitjant-li “un bon viatge”. En el disc, Cohen inclou Traveling light, en què el busuqui de Tom Hemby amara la cançó d’aromes gregues, qui sap si com a homenatge a la Marianne.

Musicalment, You want it darker combina quatre peces amb partitura de Patrick Leonard (una compartida amb Adam Cohen), una de Sharon Robinson i tres del mateix Leonard Cohen. Totes tenen una estètica de fons similar, òbviament determinada per la veu. Impressiona la solemnitat del cor de la Sinagoga Shaar Hashomayim a It seemed the better way i You want it darker, la veu de Dana Glover és un deliciós contrapunt a On the level, la peça amb més llum de tot el disc, però la gran candidata a perdurar és Steer your way, amb lletra i música de Cohen. És en aquesta balada on el violí de David Davidson i les veus de Glover i Alison Kraus aixequen un monument i on el cantautor canadenc dibuixa una melodia que si més no musicalment fuig del to més tenebrós de la resta del disc.

Radical en la subjectivitat

You want it darker no és un àlbum que arribi a prodigis pretèrits de Cohen You want it darker, però sí que és una eloqüent evidència de la pertinència de treballs que reflecteixin l’edat del seu autor. Al cap i a la fi, gairebé sempre ha sigut cronista en primera persona de la seva pròpia persona. Radical en la subjectivitat emocional, és difícil deslligar el que canta de la seva experiència emocional o espiritual. El Cohen que avui canta amb 82 anys no és mateix que ho feia amb 35 a Songs from a room (1969) ni el que amb 58 va publicar The future (1992).

De fet, ni canta sobre el mateix, i això fa que la seva carrera sigui perfecta per explicar l’evolució d’un artista com ell, que, a diferència d’altres que també es van donar a conèixer als anys 60, mai no ha volgut seguir sent el mateix que va ser quan era jove.