L’endemà

Aquesta pel·lícula parteix d’una il·lusió col·lectiva. La il·lusió per una Catalunya independent compartida almenys per més de 8.000 persones que es van implicar en el finançament del film. En termes de debat, L’endemà se situa després de Cataluña-Espanya (2009). Aquí la dicotomia entre independència i permanència a Espanya es considera ja superada. I, amb el ferm propòsit de convèncer indecisos, Isona Passola aplega un ventall de veus més o menys expertes que parlen dels reptes i avantatges d’un estat propi a partir d’una sèrie d’eixos temàtics, des de la llengua i el medi ambient fins a l’encaix a Europa. Els testimonis ofereixen un panorama de futur sens dubte engrescador però on s’evita qualsevol possibilitat de dialèctica interna. En l’argumentari col·lectiu al servei de la idea que fora d’Espanya estarem millor hi conviuen sense topar mai economistes ultraliberals i defensors de la renda bàsica. Els nombrosos testimonis es complementen amb dramatitzacions que ofereixen metàfores de pa sucat amb oli: la parella que es vol separar perquè ell és un dominador, els joves aixecant una nova estructura o, el pitjor de tot, la reducció de tres segles de conflicte històric a un espectacle de titelles fotent-se garrotades. I, malgrat apuntar-se a aquest nou independentisme que mira més al futur que al passat i renega de qualsevol concepció monolítica de Catalunya, la pel·lícula encara arrossega fal·làcies com la que diu que els corruptes es troben només a la llotja del Reial Madrid. A pesar de la profusió d’aportacions, L’endemà no aconsegueix armar un discurs realment complex, profund i matisat a favor de la independència. D’il·lusió, però, no n’hi falta.