L’empremta d’Ibáñez i Mortadel·lo
Carlos Areces, Tina Vallès, Javier Pérez Andújar i Andreu Martín expliquen la seva relació amb els còmics d'Ibáñez
Javier Pérez Andújar
Javier Pérez Andújar«Els primers àlbums dels anys 70 eren extraordinaris»
El primer record que Javier Pérez Andújar té de Mortadel·lo és la revista que Bruguera editava amb aquest títol, concretament la capçalera en què Ibáñez dibuixava a cada número un acudit diferent en forma de joc gràfic amb la primera O de Mortadel·lo. Ho va fer durant els 646 números de la revista. “Recordo que la revista costava 6 pessetes, el mateix que un bitllet d’autobús -diu l’escriptor-. Jo no ho entenia, perquè la revista tenia molt més paper i també podies viatjar a molts llocs”. Amb Mortadel·lo i Filemó, Pérez Andújar va tenir, reconeix, una relació “passional” al principi. “Reia moltíssim -diu-. Però més endavant, per algun motiu, me’n vaig distanciar. És semblant al que passa amb els westerns, que t’agraden de nen, quan et fas adult deixen d’agradar-te i ja de gran hi tornes. L’humor de Mortadel·lo és molt infantil, i de gran rebutges el reflex que et torna del nen que eres, però ara torno a llegir-lo”.
Defensor acèrrim de la cultura popular i l’escola Bruguera, Pérez Andújar destaca l’etapa dels anys 70 dels personatges. “Els primers àlbums d’aquella època són extraordinaris: El sulfato atómico, Chapeau el Esmirriao... Però últimament m’interessen molt els inicis d’Ibáñez a Bruguera; era un dibuixant molt fi. Això m’agrada com a lector més cultivat que soc ara, de petit només m’interessava l’astracanada i les barbaritats que deien, com aquella famosa contrasenya: «Aquests tipus amb bigot tenen cara d’hotentot»”. Tot i que reconeix que Ibáñez no és el seu autor favorit de Bruguera i que prefereix Rompetechos a Mortadel·lo -per “bèstia i exagerat”-, valora positivament l’èxit del personatge: “Per una cosa de cultura popular que funciona en aquest país, no ens la carregarem”.
Carlos Areces
Carlos Areces«Ibáñez és el nostre dibuixant més important, ell sol va revolucionar el còmic espanyol»
“ Mortadel·lo i Filemó són la meitat de la meva infància. L’altra meitat serien la família, els amics... Però la meitat important són els tebeos d’Ibáñez, que m’han convertit en qui soc”. L’actor Carlos Areces, conegut pels seus treballs amb Almodóvar i Álex de la Iglesia, és un dels col·leccionistes més importants de l’obra d’Ibáñez: té joies com la primera aparició dels personatges a Pulgarcito i, fins i tot, la revista en què Ibáñez va publicar el seu primer dibuix quan només tenia 11 anys.
“Ibáñez és el nostre dibuixant més important -afirma-. Ell sol va revolucionar el còmic espanyol. El 1969 trenca amb tot el que es feia aquí: El sulfato atómico té un dinamisme en el dibuix i unes qualitats com a aventura inèdites”. Areces també és dibuixant i abans de dedicar-se al cinema va treballar molts anys per a El Jueves. “Ibáñez em va influir moltíssim. Els primers dibuixos que vaig fer eren còpies d’Ibáñez -admet-. Vaig aprendre la seva manera de dibuixar les mans, les orelles, les postures, la planificació... Quan t’agrada tant un tebeo, et surt de dins fer alguna cosa semblant, compartir amb la gent la felicitat que a tu et fa sentir”.
L’afició d’Areces per Ibáñez el va portar a posar com a condició per actuar al film Algo muy gordo, produït per Zeta Cinemes, accedir a l’arxiu on es guardaven els originals d’Ibáñez de l’època de Bruguera. “Mirant els dibuixos originals de Valor y... ¡al toro! gairebé em cauen les llàgrimes -confessa-. És el meu primer record de Mortadel·lo : la meva mare me’l va comprar quan estàvem de vacances a canvi de menjar bé durant una setmana”.
Tina Vallès
Tina Vallès«Amb ‘Mortadel·lo’ has de fer una traducció més creativa del normal»
Tot i que ja ha deixat de ser-ho, Tina Vallès ha sigut la traductora al català de Mortadel·lo i Filemó durant cinc anys. Com molts adults de la seva generació, encara conserva a casa els Super Humor de Mortadel·lo i Filemó i de 13, Rue del Percebe. Traduir el còmic d’Ibáñez va ser, per tant, un regal, però sobretot un repte. “El llenguatge que fa servir t’obliga a fer una traducció més creativa del normal perquè de vegades has de ser més fidel al dibuix que al text per adaptar els dobles sentits de manera que es mantingui la broma. Expressions com sapristi també són un problema, perquè en el còmic no pots fer servir cursives però si en conserves moltes ja no sembla una obra en català, així que has de trobar equivalències en català”.
La traductora treballava a partir dels guions d’Ibáñez, però no el va arribar a conèixer. El creador de Mortadel·lo, tanmateix, ha elogiat públicament la traducció al català de Vallès. “Es diu que ell va ser el promotor de la idea de traduir el còmic al català perquè volia que els seus nets el llegissin -apunta-. A finals dels 80 ja hi va haver un primer intent de traduir el còmic al català, però es va voler ser molt fidel al text original i no va funcionar. A més, van fer servir un català heavy, és a dir, al més normatiu possible. I allò tenia un to massa Folch i Torres. S’ha de buscar un punt intermedi i pensar en el lector; no és una traducció normal”. Vallès es pregunta, no obstant, si cal traduir Mortadel·lo i Filemó al català. “Llegint com llegim tots nosaltres en castellà i havent-ho pensat Ibáñez en castellà, no sé fins a quin punt és necessari. Tinc la impressió que es fa una mica amb esperit de reivindicació. Però també és cert que hi ha nens que avui dia se l’estan començant a llegir en català i els funciona”.
Andreu Martín
Andreu Martín“«Mortadel·lo» és el símbol d’una època en què llegir còmics era part de la cultura”
Andreu Martín porta tota la vida vivint de l’escriptura. Però va ser a l’editorial Bruguera on, a mitjans dels anys 70, es va sentir escriptor per primera vegada. El van contractar per formar els guionistes que després treballarien amb els personatges consagrats de la casa, un “invent del tebeo una mica estrany” per obtenir més beneficis. Martín corregia guions però també n’escrivia de propis, sobretot per a Sir Tim O’Theo. Esporàdicament, va escriure algun guió per a Mortadel·lo i Filemó. “M’agradaven molt els personatges, no es pot negar la seva genialitat -explica-. I ja era fan de les històries més antigues, quan Mortadel·lo es treia les disfresses del barret. Però confesso que el meu autor favorit era Vázquez”.
Martín pertany a la generació que va aprendre “a poc a poc” a valorar les historietes i els seus autors. Per a ell, conèixer Ibáñez o Vázquez va ser “un esdeveniment”, eren els seus ídols d’infància. “Jo soc escriptor perquè de petit explicava aventis a l’escola, que es basaven sobretot en els còmics de l’Inspector Dan. Imagina el que va ser per a mi, a Bruguera, treballar al costat de González Ledesma, el guionista!” Martín va viure en primera persona anècdotes mítiques de Vázquez, però va coincidir més amb Ibáñez quan ja era col·laborador extern de Bruguera. “El dimecres anàvem a l’editorial a entregar la feina i cobrar, així que els autors coincidíem a la sala d’espera i l’ambient era molt divertit”, recorda. Martín enyora l’època en què els còmics es deien tebeos. “Abans llegir còmics era part de la cultura, no cosa de minories. I Mortadel·lo és el símbol d’aquella època”.