L'empremta de Carmen Amaya a Barcelona
El documental 'Bajarí' examina el llegat de la 'bailaora' a través dels ulls de la seva reneboda, Karime Amaya
El feix de llum d'un projector trenca la foscor d'una sala de cinema per impressionar la imatge de Carmen Amaya a la pantalla. El film és Los Tarantos , la versió gitana de Romeu i Julieta ambientada al desaparegut Somorrostro barceloní amb què Francesc Rovira Beleta va aconseguir el 1963 una nominació a l'Oscar. Al pati de butaques, un nen gitano no es perd ni un sol gest de la bailora ; en ell, en els seus ulls espurnejants i embadalits, posseïts pel dimoni de l'art i la tradició, fixa la mirada la directora Eva Vila en el documental Bajarí .
Presentada al DocsBarcelona, la pel·lícula investiga l'empremta en la Barcelona d'avui dia del gran exponent de l'època daurada de la cultura flamenca a Barcelona, Carmen Amaya, de la qual se celebra enguany el centenari. I ho fa a través de mirades com la del nen, el Juanito, enamorat del baile i del flamenc amb l'entusiasme i la puresa dels 5 anys, però també de la bailaora Karime Amaya, reneboda de Carmen Amaya. Nascuda a Mèxic, la Karime va seguir la tradició familiar i avui dia és una de les figures emergents de la dansa flamenca. Als 24 anys, després d'haver-hi actuat un parell de vegades, s'instal·la a Barcelona i un dia es creua amb Eva Vila. "Jo estava preparant un projecte sobre el llegat de Carmen Amaya a la nostra ciutat, familiaritzant-me amb la comunitat gitana i flamenca -explica la directora-. Trobar-me amb la Karime i descobrir que es quedava a viure a Barcelona va ser una gran sort, un regal, ja que em permetia parlar del llegat de Carmen Amaya en el present i veure com la ciutat es renova a través dels seus ulls".
UN PATRIMONI A REIVINDICAR
En una escena del documental, la Karime busca la font dedicada a Carmen Amaya al passeig Marítim de la Barceloneta, erigida al terreny que ocupava l'antic Somorrostro. Finalment la troba en obres i encerclada per unes reixes, enmig d'un procés de restauració. La imatge funciona com a metàfora perfecta de la figura de la bailaora , un patrimoni català que no sempre ha estat considerat com a tal. "A partir dels anys 70 el flamenc comença a ser vist com una cosa molt poc catalana, un fenomen relacionat amb el folklore espanyol de pandereta. És un estigma que ha recaigut sobretot en el flamenc castellà, però no tant en la rumba catalana", diu Vila.
La directora de Bajarí té clar que el país ha de "perdre els complexos" i donar valor i reivindicar personatges com Carmen Amaya. La reneboda de la cantaora no hi podria estar més d'acord. "Crec que Carmen Amaya hauria de ser més coneguda a la seva terra, sobretot perquè ella va portar amb orgull el nom de Barcelona per tot el món", diu. "Hi ha molts llibres escrits sobre l'època daurada del flamenc; és un patrimoni català importantíssim -afegeix Vila-. Els grans intel·lectuals catalans de l'època van estar al costat del flamenc i dels gitanos. I d'això en fa quatre dies. No pot ser que ara no ho reivindiquem".
LA FASCINACIÓ PEL FLAMENC
Bajarí , que significa Barcelona en caló, la llengua gitana, explora la vitalitat de la comunitat flamenca de la ciutat, tant a través dels músics que preparen l'espectacle que va agermanar les dues famílies catalanes del flamenc a la Mercè del 2011 com dels nens gitanos que respiren la música i la dansa des de petits. Per Vila, el Juanito encarna una "fascinació pel flamenc" essencial per arribar a la música. "Volíem que l'espectador entrés en el personatge per adonar-se que no cal saber què és una bulería ni seguir el compàs -afegeix-. Per damunt de tot, el flamenc és una cosa que se sent i surt de dins. I després ja ve la tècnica, el glamur, l'espectacle i el que vulguis". En aquest punt, no hi ha gaire diferència entre la Karime i el Juanito. "Són les dues cares d'una moneda, transmeten la mateixa idea. La Karime està buscant els seus orígens i el nen està aprenent a expressar-los, a treure fora el que veu a casa", remata la directora.
Una de les últimes frases que se senten al documental és el crit d'un cantaor que proclama "Visca el Somorrostro!" L'al·lusió al fantasma del barri gitano, perdut en el temps, conviu amb la vitalitat de la cultura flamenca. La clau, com subratlla Bajarí , és la força amb què la tradició es comunica entre generacions, la naturalitat amb què els pares transmeten als fills el seu coneixement. "És per això que el flamenc no s'ha estroncat a Barcelona -assegura la directora-. Gràcies a la força amb què l'art passa de generació en generació. És el seu tresor".