Lego. La pel·lícula

Els que entrin a veure Lego. La pel·lícula envaïts per un impuls nostàlgic, esperant trobar retratats els seus jocs d'infantesa a través d'una animació de caire artesanal, s'enduran una bona decepció. En el film de Phil Lord i Chris Miller -els notables directors de Pluja de mandonguilles i Infiltrats a classe - les figuretes de Lego conserven la seva distintiva tipologia, però en lloc d'habitar un món plastificat naveguen per un exuberant i colorista oceà digital.

Com passava a la saga fílmica de Transformers, el record d'un univers rígid (el tret més característic dels Lego) dóna pas a una orgia de formes en perpètua transformació. Un escenari elàstic, en moviment uniformement accelerat, que encaixa a la perfecció amb la narrativa histèrica i l'estètica espàstica que conformen el segell estilístic de Lord i Miller: autors de pel·lícules que semblen encarnacions fílmiques del trastorn per dèficit d'atenció. Aquí, els amants del cinema assossegat estan condemnats a la fatiga o la saturació.

La jugada del duo de directors es completa amb una aposta per la ironia referencial, que pren la forma d'un afortunat vendaval de cites pop. Així, Lego. La pel·lícula Lego. La pel·lícula planteja una paròdia d' Un món feliç filtrada per l'imaginari de Matrix, el món dels superherois i la neoèpica que inunda el cinema actual. Un còctel que vehicula una loquaç crítica a l'autoritarisme i una celebració de la creativitat sense límits. Cap al final, l'esperit insurrecte del film s'estova a mans del sentimentalisme hollywoodià, però el mal és menor: la llavor de l'anarquia ja està ben plantada a la ment de l'espectador.