La llum pròpia de Lee Krasner sense la petjada de Jackson Pollock

BarcelonaL’artista nord-americana Lee Krasner (1908-1984) va estar casada amb Jackson Pollock durant 14 anys i, malgrat que l'ombra del pintor era molt allargada i que es prestava poca atenció a les dones artistes, va brillar amb llum pròpia. Així es pot comprovar en l’exposició que acull el Museu Guggenheim de Bilbao fins al 10 de gener. Si es mira el vídeo amb entrevistes que hi ha al final del recorregut, s'entén com va poder fer-ho, perquè s'hi troba una dona amb molt de caràcter i que sembla no donar-se massa importància per poder seguir avançant: “Acostumo a dir el que em ve de gust i a qui em ve de gust, no m’importa si trepitjo algun ull de poll. Però aleshores era la senyora Pollock. Vaig molestar moltes persones i ho sé”, afirmava Krasner en una entrevista en què també recordava el gran esforç que va haver de fer per continuar amb la seva pròpia trajectòria i alhora gestionar el llegat de Pollock quan va morir als 44 anys en un accident de cotxe en què també viatjava la seva amant.

La presència de les dones artistes no era habitual en el llibres sobre l’expressionisme abstracte als anys 60, i en una altra entrevista Krasner recorda que durant la seva etapa de formació un dels seus professors, Hans Hoffman, va fer un comentari masclista sobre un quadre: “És tan bo que ningú pensaria que l'ha pintat una dona”. “No es considerava una artista feminista però sí que va agrair que el moviment la recuperés”, afirma Lucía Aguirre, la comissària de la mostra al Guggenheim de Bilbao, que està organitzada pel Barbican de Londres. “Amb Pollock ella va passar a un segon pla, tot i ser una grandíssima artista”, subratlla. I en una altra ocasió, després que l’entrevistadora li preguntés en què treballava Pollock durant els primers anys que hi van conviure, ella li va respondre sense pèls a la llengua que no ho sabia perquè tenia “les seves pròpies preocupacions”.

Interpretar la vida amb l'art

L’exposició porta per títol Lee Krasner. Color viu, i és la més completa sobre l'artista que s’ha organitzat a Europa. Inclou una seixantena de peces, entre pintures i dibuixos, des de la seva etapa d’estudiant fins a les últimes sèries de mitjans dels anys 70, on es pot observar un altre dels trets característics de Krasner: destruïa obres anteriors per crear-ne de noves. “Preferia no tenir-ne a l’estudi perquè les podia destruir, s’autocanibalitzava”, explica Aguirre. Per a Lee Krasner l’art era com “una forma boja d’escriptura” que s’havia de deixar emanar del que és essencial en un mateix sense forçar-ho, i considerava que després de dècades de trajectòria el color seguia sent “un misteri”. L’únic que calia per enfrontar-se a la tela en blanc era “respirar a fons” i donar el millor d’un mateix. També creia que “tota la pintura és biogràfica” i que si un es prenia la molèstia podia comprendre un artista a través d’ella. Amb aquest fil biogràfic, al llarg del recorregut es poden veure les pintures que ella anomenava “petites imatges”, que va fer en una habitació de la casa que compartia amb Pollock a Long Island mentre ell feia grans formats al graner, i també les grans pintures monocromes de les Umber Series, que ella va pintar quan es va traslladar al graner durant llargues nits d’insomni. Com que no hi tenia llum natural, no va voler treballar amb diferents colors.

Una altra obra clau en la biografia de Krasner és Profecia: la va acabar poc abans d’emprendre el seu primer viatge a Europa el 1956, del qual va haver de tornar de manera imprevista per la mort de Pollock. “Aquella pintura la va inquietar molt”, recorda Aguirre, encara que quan la va mostrar a Pollock, atribolada pel que havia passat en el seu art, ell li va donar tot el seu suport i la va encoratjar perquè aprofundís en la mateixa línia. Profecia és una pintura pertorbadora on es pot observar tant la influència de Picasso, un dels ídols artístics de Krasner, com de Willem de Kooning. Pot recordar una munió de cossos, però Krasner negava que fos una obra figurativa.

En la recta final de la trajectòria es poden observar uns moviments aparentment oposats de contenció i fúria: d’una banda els colors de Palingenèsia (1971) estan continguts en les diferents formes en lloc de ser el “caos ordenat” habitual en l’artista, com diu Aguirre, i de l’altra hi ha uns collages de 1976 i 1977 fets amb tires d'uns dibuixos dels anys 30 amarats de cubisme.