Barcelona.Encara són pocs, els que arriben als cent anys. La vida de l'editorial Seix Barral -que acaba de superar la frontera màgica- no ha estat plàcida ni uniforme. Per començar, no ha estat una editorial des dels seus inicis: "El primer Seix vinculat a la lletra impresa va ser Victoriano Seix Saura, que va néixer a les acaballes del segle XIX i que va aprendre l'ofici de litògraf de manera tardana, cap a l'any 1898", escriu Manuel Llanas, professor i estudiós de l'edició a Catalunya. El mateix any de la mort del primer Seix, un dels seus fills es va associar amb dos germans, Luis i Carlos Barral Nualart, amb els quals fundarien "un negoci d'arts gràfiques a gran escala", que tenia la seva seu al carrer Provença i que fins a la dècada dels 40 compaginarien amb la publicació de llibres escolars, infantils i juvenils.
Refundada l'any 1954 per Víctor Seix i Carlos Barral com a editorial, Seix Barral s'aniria convertint, a poc a poc, en un dels referents dels lectors literaris. "Existia un gueto de maniàtics de literatura pràcticament en guaret editorial des de feia gairebé vint anys" -escrivia Barral a Los años sin excusa (1978)-. Era un mercat petit, potser minúscul, però virtualment entusiasta". L'alt grau d'exigència de Barral va fer que autors com Pavese, Svevo, Robbe-Grillet o Musil passessin a formar part ràpidament del catàleg; alhora, la política de traduccions no girava l'esquena als nous valors en llengua castellana, que a partir del 1958 anirien associats al premi Biblioteca Breve (i que guanyarien, entre d'altres, Mario Vargas Llosa, Luis Goytisolo, Guillermo Cabrera Infante i Juan Marsé).
La mort de l'artífex i dinamitzador de l'editorial, Carlos Barral, el 1989 -set anys després de passar a formar part de Planeta- no va passar factura a Seix Barral: en els últims vint anys, l'editorial ha publicat fenòmens com Tamaro, Mendoza i Süskind al costat de textos de recepció menys massiva, el cas de Don DeLillo, Naipaul o Heinrich Böll. Seix Barral encara té bufera per apagar les cent espelmes. Que duri.