Una revolució ajornada als fogons i als llits

La cuina i la gastronomia és a Pepe Carvalho el que la xeringa o el violí és a Sherlock Holmes. Un tret innat de la personalitat. Carvalho no és ni gallec ni català, ni tan sols -encara que em dolgui- barceloní. L’únic patriotisme de què fa gala el detectiu és el gastronòmic. La seva cuina és la del tast de la seva memòria, la dels plats de casa, el que es mama de petit, per bé que mai menysté noves experiències: hi ha els plats que Carvalho menja i hi ha els que elabora.

La cuina, la manera d’acostar-s’hi, és una decisió política i una mesura moral, tant de l’autor com dels seus personatges. També, i resulta fonamental en la sèrie del detectiu creat per Manuel Vázquez Montalbán, la suposada interrupció del relat amb receptes o disgressions sobre l’art del menjar és un equivalent als números de ball i cançons dels musicals perquè aporten elements imprescindibles per fer avançar la trama i per definir els actors principals.

Per exemple, un dels interrogats per Carvalho a Los mares del Sur (premi Planeta 1979), el marquès de Munt, és un home que descobreix el plaer de dinar als 30 anys. “Es la edad en que el ser humano deja de ser un imbécil y a cambio paga el precio de empezar a envejecer ”. I berena morteruelo, un paté de Conca, amb Chablis. Munt li diu a Carvalho: “Apreciará usted conmigo que beber el vino blanco en copas verdes es una horterada incalificable. Yo no soy partidario de la pena de muerte salvo en casos de nausea, y esa costumbre de la copa verde es un caso de nausea. ¿Cómo se le puede negar al vino el derecho a ser visto? La costumbre de la copa la inició algún maitre francés cursi y de ahí fue bajando hasta llegar a las vitrinas a plazos y a las cristalerías de las listas de boda de la burguesía de medio pelo ”.

El caràcter del marquès ha quedat ben fixat. I l’autor, sempre disposat a ficar-hi cullerada, mai més ben dit, no s’estalvia el comentari cultural.

Les claus de l'aposta pels fogons

En el pròleg al llibre Las recetas de Carvalho, Montalbán apunta algunes de les claus de l’aposta pels fogons: “Comer significa matar y engullir a un ser que ha estado vivo, sea animal o planta. Si devoramos directamente al animal muerto o a la lechuga arrancada, se dice que somos unos salvajes. Ahora bien, si marinamos la bestia para concinarla posteriormente con la ayuda de hierbas aromáticas de Provenza y un vaso de vino rancio, entonces hemos realizado una exquisita operación cultural, igualmente fundamentada en la brutalidad y la muerte. Cocinar es una metáfora de la cultura y de su contenido hipócrita, y en la serie Carvalho forma parte del tríptico de reflexiones sobre el papel de la cultura. Las otras dos serían esa quema de libros a la que Carvalho es tan aficionado y la misma concepción de la novela como vehículo de conocimiento de la realidad… ”

I Carvalho afegeix: “El gastronómico es el único saber inocente, la única forma de cultura que merece la pena respetar ”. Perquè també és una qüestió de memòria. La cuina com a acumulació de saber.

En la darrera frase esmentada del detectiu, la provocació és senyera. El 1984, en una entrevista apareguda a la revista Les Cahiers de la Pensée Sauvage -recollida per aquest mateix cronista en l’epíleg de l’edició commemorativa de Balneario, publicada amb motiu dels 25 anys de Carvalho-, l’escriptor li deia a un dels seus traductors al francès i gran especialista en la seva obra, el professor de la Universitat de Grenoble George Tyras: “La reivindicació de la gastronomia, la reivindicació de la sexualitat són elements lúdics de provocació. Consisteix en dir: «Per tant, senyors, adonin-se que aquestes coses aquí no fan mal a ningú, que no hi ha una relació causa-efecte entre fer o no la revolució i beure’s un vi dolent o un de bo»”. I qui diu beure vi, diu cardar, esclar.

Carvalho, sèrie que pren el vol el 1974 (Tatuaje), tot i que abans, el 1972, el personatge ja apareix al volum d’escriptura subnormalYo maté a Kennedy, és precursor del que vindria després -el gust per la teca des de Brunetti fins a Montalbano- en un context -l’espanyol- en què l’esquerra encara manté una ortodòxia de lluita en les catacumbes, amb un sacrifici de religiositat laica que valora, sobretot, la força amb què es pica el pit, no pas l’efectivitat de la lluita.

Montalbán trenca amb tot això. I la disponibilitat de Carvalho davant dels fogons només fa que avançar el que esclatarà als anys 90 i 2000, l’associació definitiva entre gastronomia i classe mitjana, la cuina considerada no només com a memòria i capital cultural sinó també -per als nou-rics ignorants- com a símbol d’estatus. Les derivacions evidents serien les botigues gurmet i delicatessen, a l’època en què més que lligar gossos amb llonganisses es lligaven amb pernils de Jabugo, sense ni tan sols saber on era Jabugo, “pernil per a les depressions”.

Una escena clau

Si hi ha una escena clau de tota la sèrie que resumeixi aquests elements multidisciplinaris és la del sopar a casa del professor de literatura de la Universitat Autònoma Sergio Beser (personatge real, Morella, 1934 - Bellaterra, 2010), amb Carvalho i el seu veí, el gestor Enric Fuster, també veí de Montalbán, i també de carn i ossos, que és un interlocutor maièutic del detectiu. Si la poesia travessa tota l’obra de l’escriptor i n’és la síntesi essencial, aquestes divertidíssimes i hilarants pàgines de Los mares del Sur (91-105 de l’edició commemorativa dels 25 anys, 1997) són el compendi de tot Carvalho; el detectiu en absoluta plena forma. Cremallibres, gastrònom, borratxo, gamberro, amb amics gamberros i extremadament cultes, que s’enfoten de la cultura, per l’afany dessacralitzador que hi vol imprimir Montalbán en les novel·les. Una escena plena de cites i referències literàries: a Pavese, Eliot, Lorca, Alberti.

Durant un altre sopar de la novel·la Tatuaje (1974) al desaparegut restaurant Quo Vadis -al número 7 del carrer del Carme de Barcelona-, Carvalho li diu a Teresa Marsé “el sexo y la gastronomía son las coses más importantes que hay ”. La dona, de classe alta, representant de la burgesia de Sarrià i Pedralbes, és gairebé, en termes actuals, una mena de spin-off sense protagonisme de la Teresa Serrat d’Últimas tardes con Teresa, de Juan Marsé.

Imperdonable, creu Pepe Carvalho, que la burgesia, que té diners i capacitat de tenir cultura, no gaudeixi dels veritables plaers de la vida: el de la carn i el de la carn, dit això en època prevegana. Uns plaers sensorials que el franquisme, els picapits i un cert esquerranisme d’inclinació estalinista s’entestaven a prohibir, malfiar-se’n i reprimir. És aquesta la veritable i única revolució que proclama Carvalho, que mentre sembla que només investiga crims de no res en una Espanya més que cutre, fa un clam per la vida esbombant receptes de cuina i practicant i cridant per un sexe alliberador i, de retruc, per una nova masculinitat del mascle ibèric. Perquè, malgrat tot, rere l’aparença de dur del detectiu hi ha un feminista en potència i conscient, encara que de vegades els seus actes no acompanyin aquesta peculiar visió del personatge.

La revolució és proclamada ja a la primera novel·la convencional de les aventures de Carvalho, l’esmentada Tatuaje. No debades, la inscripció a què fa referència el títol -a més de la famosa cançó de Concha Piquer, escrita per León, Valerio i Quiroga- diu: “He nacido para revolucionar el infierno ”. El problema, i Montalbán, hereu i víctima de totes les revolucions ajornades, ja devia intuir la dificultat de la praxi, és que aquesta llegenda és el tatuatge que du al cos la víctima amb què comença tota investigació criminal. Difícil, doncs, revolucionar l’infern de la dictadura franquista. La renúncia definitiva passa per l’assumpció de la cuina com a únic territori lliure de l’home o la dona lliures. Perquè el llit, a diferència de l’art dels fogons, és sempre cosa de dos, malgrat alguna enginyosa frase de Woody Allen.