Léa Seydoux: la reina de Canes a qui el covid no ha permès assistir al festival

CanesAmb tres pel·lícules en competició per la Palma d'Or i una a la nova secció Première, Léa Seydoux ha sigut la presència més recurrent a les pel·lícules d'aquest aquest Canes 2021. Però l'actriu francesa no ha pogut assistir al festival a causa del covid, en una de les manifestacions de com la pandèmia no ha deixat d'incidir en l'edició més anòmala del certamen francès. L'absència de Seydoux en la presentació de La crònica francesa, de Wes Anderson, va fer saltar la notícia. Malgrat estar vacunada i ser asimptomàtica, la intèrpret havia donat positiu a París i estava en quarantena. Poc després, ella mateixa confirmava en un comunicat oficial que enguany no assistiria a Canes per aquesta raó. Tanmateix, el repunt relatiu de la pandèmia ha alterat en pocs més aspectes la imatge de cert retorn a la normalitat que ha volgut oferir Canes.

A La crònica francesa, Léa Seydoux interpreta a priori un dels estereotips femenins més suats, el de la musa d'un artista subversiu, i Wes Anderson la filma en tota la seva esplendorosa nuesa. Però finalment el seu personatge, Simone, no exerceix només com a inspiració passiva de Moses Rosenthaler, el pintor a qui dona vida Benicio del Toro. També és la seva guardiana a la presó, de manera que el vincle de poder entre l'artista i la musa resulta menys unilateral del que semblava a primera vista. Una mica el contrari del que proposa Arnaud Desplechin a Tromperie, la seva adaptació de Deception (1990), la novel·la en què Philip Roth repassava la seva vida amorosa a través de converses vàries amb les seves parelles. Aquí Seydoux encarna l'amant britànica del protagonista, i es manté sempre a l'altura del joc dialèctic constant que proposa l'alter ego de Roth (Denis Podalydès). El cinema francès pot presumir de certa tradició a l'hora de barrejar erotisme i intel·lectualitat. Però Tromperie acaba desprenent una carregosa autocondescendència típica d'escriptor (i cineasta) de vella escola a l'hora de justificar la pulsió adúltera del personatge principal.

El fantasma de l'adulteri també sobrevola The story of my wife, l'adaptació de la novel·la homònima de l'hongarès Milán Füst, que ha dut a terme Ildikó Enyedi, directora de llarga trajectòria que al nostre país coneixem sobretot per l'anterior En cos i ànima (2017), guanyadora de l'Ós d'Or de Berlín. Malauradament, The story of my wife no arriba a convertir-se en el gran melodrama romàntic ambientat a l'Europa de principis de segle XX que aspirava a ser. El protagonista, un capità de vaixell a la recerca d'una vida estable, decideix casar-se amb la primera dona que entri per la porta del cafè on es troba. Ella és Léa Seydoux, que accepta la insòlita proposta d'aquest desconegut. Enyedi no aconsegueix mantenir el nivell d'un punt de partida esplèndid. Aquest drama sobre el temor dels homes a la infidelitat femenina es veu llastrat per la seva condició de coproducció europea: els diàlegs en anglès dels diferents intèrprets i els conflictes que transmeten no flueixen amb el ritme necessari per mantenir el tremp d'un film de gairebé tres hores.

France és l'única pel·lícula en què el personatge que interpreta Léa Seydoux no es defineix per la seva relació amorosa o professional amb un altre home. En la nova pel·lícula de Bruno Dumont, dona vida a una presentadora estrella de telenotícies de nom France que, a partir d'un accident fortuït, entra en una crisi personal i es qüestiona el paper que ha jugat en la implementació d'un periodisme més atent a oferir espectacle que a servir de finestra al món. En el seu film més convencional i accessible, Dumont no es mostra precisament subtil en la seva mirada al panorama mediàtic a França i al món, però almenys atorga a Léa Seydoux la possibilitat de revelar el seu talent en un registre menys habitual.

Malgrat participar en tres films a concurs (no hi va Tromperie), l'actriu no està gaire amunt en les travesses del palmarès. La igualment ubiqua Tilda Swinton, també en l'elenc de La crònica francesa, està molt millor posicionada pel seu paper en una altra de les preferides del festival, la transcendent Memoria, d'Apichatpong Weerasethakul. Però Léa Seydoux és l'única actriu juntament amb Adèle Exarchopoulos que pot presumir per ara de comptar ja amb una Palma d'Or, que no premi d'interpretació, de Canes per la seva feina a La vida d'Adèle (2013).