Susana Solano, l’autora discreta d’una obra enigmàtica

BarcelonaLa concessió del premi honorífic GAC - Fundació Banc Sabadell ha alterat durant aquests dies la rutina de l’escultora Susana Solano (Barcelona, 1946), habitualment allunyada dels focus i centrada en la seva feina. Nom clau en la renovació de l’escultura espanyola als anys 80 i 90, la Fundació Suñol va fer tornar Susana Solano a l’escena catalana l’any passat amb l’exposició Vol rasant, després d’una dècada d’absència a la ciutat durant la qual ha exposat sovint a l’estranger. Sergi Aguilar, el director de la Fundació Suñol, va criticar aleshores la falta de memòria artística a Barcelona i el fet que les polítiques culturals no tinguin prou continuïtat per seguir la trajectòria d’un artista.

Però en lloc d’insistir en els debats sobre el seu reconeixement suscitats arran de la concessió del premi, Susana Solano s’estima més mantenir-se en el que l’ha fet mereixedora del guardó, el seu art, tot i que en el seu discurs impera la discreció, potser per no trencar l’element “indesxifrable” que hi ha les seves peces, com va dir a la Fundació Suñol. La seva obra és el resultat de detonants autobiogràfics i també del seu bagatge com a artista. Una dels seves últimes obres, Signatures núm. 1, es pot veure des de fa pocs mesos a la Vinya dels Artistes, a la Pobla de Cérvoles (Lleida). “El lloc t’ha de penetrar, t’has d’apropiar del lloc”, diu l’artista sobre el procés de creació d’aquesta instal·lació.

Susana Solano és l’autora d’una obra polièdrica i a la vegada unitària. Un dels seus trets característics és que ha escollit per treballar “materials que no tenen memòria i que s’han d’elaborar”. “Tots coneixem el ferro i el vímet. Els materials són mitjans de comunicació -afegeix-. Quan la idea està en formació, esculls un material perquè el trobes més adient”. Té prevista una exposició de mobles a la galeria Maior, a Mallorca. A més, també elabora joies i vol dissenyar catifes. Totes aquestes disciplines, diu, són “estímuls” dels quals necessita està envoltada.

“A vegades m’interessa més el dibuix que l’escultura”, conclou l’artista sobre la importància cabdal que dóna al fet de dibuixar, com una forma “d’escriptura” o “l’enquadrament” d’una fotografia.