Les projeccions volen quedar-se al teatre

BarcelonaFa més de cinc dècades que les projeccions de vídeo ocupen els escenaris. Al llarg d’aquest període, l’audiovisual ha guanyat la batalla del moviment i de la rapidesa a l’escenografia tradicional: transporta els personatges d’un món a un altre en pocs segons, envoltant-los d’un arbrat que es balanceja, abocant-los a la foscor d’un túnel inacabable o bé submergint-los en el bramul d’una espaordidora tempesta.

A cavall del cinema i del disseny gràfic, els escenògrafs audiovisuals s’han obert camí a les sales catalanes amb espectacles de dansa, musicals i teatre, però troben a faltar encara que el sector reconegui la seva figura amb plenitud. Sobretot perquè la tecnologia avança a ritme frenètic i la seva feina ja no consisteix a llançar un vídeo en una única pantalla, sinó que la majoria treballen amb múltiples projectors, creen també l’escenografia física i construeixen personatges virtuals que interactuen amb els actors.

Creadors polifacètics

Assumeixen l’escenografia física, roden els vídeos i els projecten

El txec Josef Svoboda va ser pioner als anys 60 elaborant l’escenografia a partir de pantalles i unint les interpretacions d’actors a l’escenari amb pel·lícules projectades. Han passat més de 50 anys des d’aleshores, però encara no hi ha un concepte fixat per parlar d’escenògrafs audiovisuals. Alguns s’autodefineixen com a videoescenògrafs, d’altres parlen de disseny audiovisual o bé opten per batejar-se directament com a cineastes.

“Encara falta que molta gent entengui què significa això que fem”, explica Søren Christensen, que fa duet amb Tatiana Halbach a l’empresa Desilence. Junts han creat escenografies d’obres com El Petit Príncep, Sin baile no hay paraíso i Alícia al país de les meravelles. La seva feina és molt pròxima al cinema, perquè els audiovisuals que formaran part de l’espectacle primer s’han d’idear, rodar i postproduir com si fossin una pel·lícula. A més, els videoescenògrafs s’encarreguen d’elaborar l’escenografia física, és a dir, de crear i ubicar a l’escenari els suports on es veuran les imatges.

“A vegades les projectem en diferents elements físics. Fins i tot hem arribat a fer-ho als vestits dels actors”, diu Halbach. També els toca treballar amb l’il·luminador i controlar la posada en escena dels audiovisuals durant cada funció. Si bé l’escenografia audiovisual és cada vegada més comuna al teatre, els espectacles de dansa i infantils encara aglutinen gran part de les projeccions. “Tenim la sensació que ens encasellen en l’àmbit infantil -lamenta Halbach-. Però sabem que la nostra feina es presta molt a muntatges adreçats a nens i nenes, perquè estan molt més acostumats a les pantalles que els adults”.

El responsable de les videoescenografies de Moby Dick i Frankenstein, Miquel Àngel Raió, creu que la majoria de directors teatrals “han perdut la por” que els frenava a l’hora d’incloure projeccions a l’escenari. “La mirada cinematogràfica és cada vegada més usual en el teatre. S’integra perfectament en aquest joc de llenguatges i no es perd l’essència teatral”, constata Raió. Per a Frank Aleu, escenògraf audiovisual de muntatges de teatre, dansa i òpera com Viatge al centre de la terra i Tristan und Isolde, aquesta irrupció no sempre és equilibrada. “Hem passat de no tenir projeccions a tenir-ne massa -destaca-. És molt important mesurar-ne bé l’ús, perquè a vegades s’incorporen per obligació i això és un pecat”. Amb tot, Aleu no veu amb mals ulls l’arribada de l’audiovisual al teatre. “Amb l’entrada del cinema al teatre, l’audiovisual pot explicar també part de la història i, a més, és un bon company d’escena. Transforma el clima del muntatge, crea l’atmosfera més adequada en cada moment i de manera molt ràpida”, explica Aleu. En aquesta línia, Francesc Isern, dissenyador de l’escenografia audiovisual de muntatges com Cels i Un cop l’any, lloa la capacitat narrativa de les projeccions al teatre. “No és només un recurs oníric o poètic. Pot ser vital per explicar la història i, per tant, tenir un gran poder narratiu”, assenyala.

Projectar no és barat

Gran part del pressupost se’n va en el lloguer de projectors

L’expansió de l’audiovisual és innegable, però els escenògrafs lamenten que la seva figura no és prou reconeguda -als premis Max, per exemple, no hi ha una categoria per al disseny de vídeo- i s’afanyen a aclarir que el fet de treballar amb material projectat no implica que l’escenografia sigui més barata. Raió recorda que totes les projeccions no surten del no res. “Cal planificar-les, produir-les, gravar-les i muntar-les. Això fa que el preu de l’espectacle sigui molt més car, és com si hi posessis una banda en directe”, precisa.

La situació s’agreuja perquè gran part dels teatres no disposen d’un equipament audiovisual bàsic en propietat, de manera que la feina d’aconseguir-lo correspon a les productores o al mateix equip d’escenografia. “Els pressupostos fan riure -diu Aleu-. Gran part se’n va en el lloguer d’equipament i queda poca cosa per a la creació. El negoci el fan els que venen projectors”. En general, comprar-los no és una opció habitual entre els escenògrafs, perquè per a cada peça que elaboren necessiten un projector específic al qual cal sumar-hi els elements on es projecten els vídeos, que acostumen a canviar amb cada muntatge.

Més enllà dels recursos econòmics, els escenògrafs troben a faltar una mica més de màniga ampla a l’hora d’estructurar els temps creatius. “La nostra feina és més lenta que la del teatre”, indica Isern, que defensa que els cal “reivindicar les necessitats temporals perquè es tingui en compte en les produccions escèniques”.

Actuar en una capsa fosca

Les projeccions impliquen en els actors una altra manera de crear

Treballar amb pantalles no condiciona només l’equip tècnic, sinó que també suposa, en més o menys mesura, canviar la manera de treballar dels intèrprets. “És complicat treballar amb pantalles”, admetia la ballarina Mariona Camelia durant la presentació de Viatge al centre de la terra. Durant el procés de creació de l’espectacle, els tres ballarins van experimentar, explica, “un procés llarg i diferent, però molt interessant”. En aquest espectacle els intèrprets estan envoltats de pantalles sobre les quals es projecten partitures, dinosaures, catedrals gòtiques i esquelets.

“És molt estrany perquè no veiem res. Tens la sensació que estàs actuant dins una capsa de sabates”, apunta Camelia. La precisió esdevé un element clau perquè tot vagi sobre rodes, ja que qualsevol petita modificació dels intèrprets pot quedar desencaixada amb les projeccions i desmuntar l’obra. Aleu explica que, en general, els actors “s’ho saben molt de memòria” i que “sempre hi ha un petit marge per a la improvisació”. També hi ajuda el fet que molts escenògrafs optin per crear les projeccions en paral·lel amb les coreografies i, així, els intèrprets interioritzen de manera més orgànica els moviments.

Més interès, més formació

L’Institut del Teatre ha engegat un postgrau i noves assignatures

El desembarcament de les projeccions als escenaris també ha comportat la creació de cursos i plans acadèmics a les escoles de teatre. Malgrat que els escenògrafs provenen de mons professionals diferents -de la pintura al disseny gràfic i el cinema-, han anat sorgint propostes per donar resposta a l’interès creixent per aquest camp.

La cap d’escenografia de l’Institut del Teatre, Montse Amenós, explica que són conscients d’aquesta demanda i que per això van modificar el pla d’estudis fa dos anys per incorporar noves assignatures obligatòries que s’han posat en marxa aquest curs. També preparen un postgrau d’escena digital que engegaran pròximament. “L’escenografia audiovisual ha arribat per quedar-se. Hi ha un interès notable, té tot el sentit del món que es vagi incorporant a les propostes formatives”, assenyala Amenós. Aquesta irrupció no arraconarà, des del seu punt de vista, l’escenografia tradicional. “Aniran convivint l’una amb l’altra amb la mateixa naturalitat amb què va començar a fer-se servir als escenaris”, pronostica.

Què veurem en el futur?

Els escenògrafs ja treballen amb sensors i la creació en viu

Quan es tracta de vaticinar el futur, els escenògrafs de seguida es mullen per anunciar quines innovacions podrem veure els pròxims anys als escenaris. “L’univers s’està eixamplant. Veurem més hologrames, 3D i mappings ”, preveu Raió, a qui li agradaria que s’implementés “la creació en viu de les projeccions a partir d’una sèrie de paràmetres que siguin a l’escenari”.

L’estudi Desilence ja treballa amb motors semblants als dels videojocs que expandeixen les possibilitats de les projeccions en tres dimensions. El 3D, de fet, ja s’ha pogut veure a Catalunya amb obres com Don Giovanni de Kasper Holten al Gran Teatre del Liceu. Els membres de Desilence també estan experimentant amb sensors en una peça de dansa en què “l’escenografia visual es mou segons el que fa el ballarí”, avança Halbach. Totes les innovacions audiovisuals, però, hauran d’anar lligades al repte de trobar l’encaix just amb el teatre per aconseguir una integració equilibrada i el merescut reconeixement que reclamen els escenògrafs.