‘L’Atlàntida’ de Dalí: l’òpera que mai va ser

BarcelonaL’afany experimentador i la bulímia creativa de Salvador Dalí no tenien aturador, i l’òpera també va ser un dels camps en què va materialitzar la seva creativitat desenfrenada. En l’àmbit de la lírica es va moure en els extrems, del més tradicional al més trencador. El 1949 va estrenar al Covent Garden de Londres un muntatge de Salome, de Richard Strauss, dirigit per Peter Brook. La crítica va qualificar els elements que havia dissenyat l’empordanès de “moble bar bíblic” i, uns anys després de l’estrena, Brook va afirmar que la col·laboració no havia sigut fructífera perquè Dalí ja estava “massa tronat”. El 1974 Dalí va acabar, tot i que no es va arribar a representar, Être Dieu, una òpera-poema en què narrava la seva versió de la creació del món. El llibret era de Manuel Vázquez Montalbán i la música del compositor Igor Wakhévitch.

Vint anys abans tampoc havia arribat a bon port el desig de Dalí de muntar L’Atlàntida, de Manuel de Falla. L’escenari on Dalí tenia pensat fer-ho és únic: la façana del Naixement de la Sagrada Família. El seu objectiu era homenatjar Verdaguer, Falla i Gaudí. Els articles de l’època que en van parlar deien que l’espectacle s’havia de fer a l’esplanada del temple i també que els decorats s’havien d’acoblar a la façana i a la llinda de la portalada. Després de la conferència multitudinària sobre Gaudí que l’artista va oferir al Parc Güell el 1956, al final de la qual va pintar la basílica amb brea damunt una gran lona, aquest espectacle hauria constituït una altra experiència daliniana memorable a la ciutat, tot i que també va sorgir el dubte de si l’art de Dalí s’adequaria a l’arquitectura del temple.

Una ‘performance’ inclassificable

L’Atlàntida, després que el deixeble de Falla Ernesto Halffter assumís l’acabament de l’obra, es va estrenar al Gran Teatre del Liceu el 1961 en versió de concert i al cap d’un any se’n va estrenar la versió escènica a la Scala de Milà. Del projecte de Dalí se’n conserva una fotografia, publicada al diari Abc el 5 d’agost del 1965, en què es pot veure l’artista entre les bastides del temple abans que es fiqués dins un gran ou de plàstic per presentar el muntatge, tot i que el reporter no va immortalitzar la performance daliniana. A la premsa, la iniciativa va ser qualificada de curiosa i va generar expectació, encara que un periodista en va arribar a parlar en el mateix article en què havia explicat com un lleó exposat a l’aparador d’una botiga de Barcelona havia atacat un nen.

El lloc on Dalí volia muntar L’Atlàntida és excepcional i tot apunta, tenint en compte que en aquella època treballava amb tots els mitjans que tenia a l’abast, que la seva proposta no hauria sigut convencional. Uns anys després de posar davant el temple expiatori, Dalí sí que es va ficar dins una gran cúpula de plàstic instal·lada al Parc Güell i la va començar a pintar a cops de brotxa per presentar Tristan et Iseult, un ballet en col·laboració amb la companyia Harkness en què també va participar el modista Paco Rabanne en el disseny del vestuari.

El seguiment periodístic de L’Atlàntida daliniana també recull que l’artista tenia previst reprendre el projecte després de tornar del seu viatge a Nova York. El 1965 va viatjar-hi per inaugurar una exposició antològica a la Gallery of Modern Art i una altra a la galeria Knoedler. Va ser precisament a Nova York on, el 1957, Dalí havia participat, tot i que a través d’un enregistrament magnetofònic, en un homenatge a Gaudí al MoMA. Amb el seu parlament es postulava per continuar les obres de la basílica. La considerava l’única “catedral vivent” i per acabar-la no volia tenir en compte l’art de Picasso i Miró, sinó el del futurisme i el de pintors abstractes, entre els quals esmenta Antoni Tàpies, segons va recollir en un article el polític, escriptor i amic de Dalí Jaume Miravitlles.

La idea que l’artista empordanès continués les obres de la Sagrada Família l’havia llançada a Barcelona el director ucraïnès Igor Markévitx, que també havia de dirigir L’Atlàntida. En tot cas, el 1965 les obres de la Sagrada Família van viure un moment intens. Al gener una llarga llista d’intel·lectuals, artistes i arquitectes nacionals i internacionals van demanar que aturessin les obres amb una carta publicada a La Vanguardia i al desembre el rotatiu parlava del seu renaixement.

Ernesto Halffter, que també va compondre l’himne del Teatre Museu amb motiu de la inauguració de la pinacoteca, va parlar de L’Atlàntida de Dalí el 1980 en una entrevista. Va recordar una conversa que havia tingut amb Franco, durant la qual li havia explicat que Dalí estava treballant en els decorats d’un nou muntatge de l’òpera. La resposta del dictador va ser, recordava Halffter, que Dalí era “un geni”, però que se l’havia de “subjectar”.