L’assassinat de cinc obrers de Vitòria, a la gran pantalla
Una pel·lícula recrearà els fets del 3 de març del 1976
Barcelona“Ya tenemos dos camiones de munición, ¿eh? O sea que a actuar a mansalva, y a limpiar, nosotros que tenemos las armas; a mansalva y sin duelo de ninguna clase ”, va comunicar un policia a un altre a través de la ràdio el 3 de març del 1976. Feia poc més de tres mesos que Franco havia mort però la policia armada continuava sent franquista. Aquell dia, a Vitòria, tal com explicava el policia al seu company, es van disparar centenars de bales contra els treballadors reunits a l’església de San Francisco i en van morir cinc. El més jove tenia 17 anys i el més gran 32. Ningú ha demanat perdó per aquells fets ni es van investigar mai. Però la capital basca no els ha oblidat i aquestes setmanes ha reviscut aquella tràgica matança amb el rodatge de la pel·lícula Vitoria, 3 de marzo, dirigida per Víctor Cabaco i amb guió de Juan Ibarrondo i Héctor Amado. El film s’estrenarà l’estiu vinent.
“Fer aquesta pel·lícula era necessari com a reconeixement als treballadors i a les seves famílies, i perquè ho sàpiguen els més joves, la ciutat ho demanava”, assegura el periodista, productor i ideòleg del film Oskar Bañuelos, que va començar el projecte de la pel·lícula fa set anys. “Fer-ho en forma de pel·lícula amb una trama de ficció era millor perquè el documental ja existeix - La revolta permanent - i és millor per socialitzar la història”, afegeix Bañuelos. “S’ha tractat les víctimes com si fossin de segona classe perquè no són víctimes del terrorisme, sinó de la policia. Els fets de Vitòria mai han estat damunt la taula de les institucions”, afegeix el productor. Fins fa poc parlar de víctimes de la policia era pràcticament tabú.
Alguns dels familiars de les víctimes han participat en la pel·lícula com a extres. Un d’ells és Eva Barroso, germana d’un dels treballadors assassinats. “L’Eva ha trigat moltíssims anys a poder tornar a passar per l’església de San Francisco”, explica Bañuelos. “Al principi no volia participar en la pel·lícula perquè deia que per a ella era molt angoixant, però al final s’hi ha decidit i ho ha fet amb llàgrimes als ulls”, afegeix Bañuelos. La pel·lícula comença pocs dies abans del 3 de març i acaba pocs dies després. Per fer-la, l’equip ha parlat amb familiars, historiadors, l’Asociación 3 de Marzo i l’Asociación Valentín de Foronda. No han parlat amb la policia: “Ningú ha aixecat la mà per parlar perquè ningú pot defensar el que va fer la policia aquell dia i els que ho van defensar ja estan morts”, diu Bañuelos. És una història coral amb moltes històries personals (moltes de les quals certes), i entre el repartiment destaquen Amaia Aberasturi, Ruth Diaz, José Manuel Seda, Alberto Berzal i Mikel Iglesias.
No ha sigut gens fàcil aconseguir finançament per a la pel·lícula, que té subvencions del govern espanyol, del govern basc, d’Euskal Irrati Telebista, de l’Ajuntament de Vitòria, de la Diputació d’Àlaba, de l’ICAA i del sindicat nacionalista basc ELA-STV. “Ens van arribar a dir que si el guió hagués sigut menys fidel al que va passar realment, hauria sigut més fàcil rebre l’ajuda”, diu Bañuelos. “Després d’aquell dia Vitòria mai més va tornar a ser la mateixa ciutat: era una ciutat de capellans i militars i hi va haver menys capellans, menys militars i més ànsies de llibertat”, reflexiona el productor i periodista.