ART
Cultura11/04/2018

L’artista cega que pinta el mar

Kelly Arrontes, amb un 9% de visió, inaugura un mural al Parc Científic

Laura Serra
i Laura Serra

BarcelonaL’any passat, el Parc Científic de Barcelona va obrir un concurs perquè un artista decorés un passadís de 125 metres que uneix dos dels edificis centrals, transitats habitualment per investigadors de camí als seus laboratoris. La sorpresa va venir quan, en obrir el sobre del projecte guanyador, L’aigua és vida, el jurat va descobrir que es tractava de l’obra d’una artista cega, Kelly Arrontes (Valladolid, 1975). Com podia pintar aquells mars embravits? Com aconseguia trobar els colors adients? “És fàcil. Jo represento el que veig -explica l’artista-. Visc dins d’un submarí. Tot està a les fosques i només tinc una escotilla des d’on puc veure-hi”, diu per explicar l’obra, que és fruit de la seva visió reduïda, del 9%. “No tots els cecs no hi veuen igual -afegeix-. Alguns veuen en negres o vermells o grocs. Jo hi veig en blaus i grisos. A vegades és només com un tel de vapor i a vegades és sòlid com el gel”.

Kelly Arrontes no va néixer cega però sí amb una miopia alta congènita que li augmentava any rere any i que feia que portés ulleres de cul de got. Filla de mare artista, gràcies a ella va aprendre a dibuixar “esquivant el sentit de la vista”, jugant a pintar objectes i cares amb el tacte i de memòria. Als 17 anys va patir un accident de trànsit que li va fer perdre totalment la visió d’un ull. Tot i tenir la visió tan reduïda va escollir traslladar-se a Barcelona per cursar belles arts i va fer la carrera com si no tingués cap discapacitat. S’imaginava com devia ser la perspectiva i la profunditat “tal com les veien els altres”, recorda, i pintava uns singulars retrats hiperrealistes. “No havia acceptat que no hi veia”, diu.

Cargando
No hay anuncios

Artista abans que cega

Però els problemes de visió van anar en augment i va arribar a deixar la pintura durant una dècada: “Quan ho has fet molt bé, costa fer-ho malament. Per això preferia no fer-ho. No anava ni a exposicions perquè no em vinguessin ganes de pintar”, explica. Anys després va patir dos despreniments de retina que la van fer passar per tres operacions d’alt risc i, poc després, va ser un altre accident fortuït al carrer, quan un home que traginava ferros li va donar un cop, que va acabar de perdre visió, fins a l’actual 9%. Va passar-se quatre mesos immòbil sense saber si recuperaria almenys una visió mínima i es va prometre que, si ho feia, reprendria la seva carrera. “Va ser la primera vegada que li vaig ensenyar al món tal com el veia. I la sorpresa va ser que al món li va agradar. Té sentit, perquè era més autèntic, però jo era incapaç de veure-ho abans”.

Cargando
No hay anuncios

Kelly Arrontes va començar un altre cop des de zero. “Fins i tot vaig esborrar la meva web anterior”, exposa. Va decidir treure partit de la seva singularitat, del fet de ser una artista amb discapacitat visual, fent un altre tipus d’obra. Però també és veritat que, amb el pas del temps, l’etiqueta de ‘pintora cega’ es va convertir en una llosa. “Jo era artista abans de ser cega -diu-. Vull que valorin la meva obra per si és bona o no ho és”. Per això es va presentar al concurs del Parc Científic de Barcelona, una petita ciutat on conviuen 2.700 persones que treballen en empreses i centres d’investigació centrats en les ciències de la vida.

El mar, símbol de vida

L’aigua és el filtre amb el qual Arrontes veu la vida, d’aquí el títol de la peça, L’aigua és vida, que avui s’inaugura i que compta amb el patrocini d’Agbar. Al llarg del passadís, pintat amb acrílic i relleus de paper de seda, el visitant transita per quatre estats de l’aigua que transmeten diferents sensacions i alhora equivalen als quatre tipus de visió que pot tenir l’artista. “No hi veig sempre igual”, explica. El seu camp de visió és de 2 o 3 centímetres de diàmetre, però la seva agudesa visual fluctua com l’aigua i depèn sobretot del seu estat anímic.

Cargando
No hay anuncios

En el primer tram pinta l’aigua serena. Són els moments que hi veu més bé, “quan la gent té dents i les sabates, cordons”, diu amb humor. El segon tram, Splash, són esquitxos que representen quan perd la visió del tot per moments. El tercer és el més espectacular, i sembla una visió aèria d’un mar picat, i el quart és el més apagat i fosc com el gel, i és quan més malament hi veu. “Llavors sortir del llit és un esport de risc”, admet. Però ni la terrible força de l’aigua no ha aturat aquesta artista, a qui el bastó no farà aparcar el pinzell.