L’art a la Xina, entre Tiananmen i els Jocs de Pequín

BilbaoDurant els anys de la bombolla, l’art contemporani xinès va anar a la velocitat vertiginosa del Dragon Khan: els preus es multiplicaven exponencialment a les grans subhastes fins assolir xifres milionàries, se succeïen els rècords i era habitual parlar dels milers d’obres d’art contemporani xinès que s’havien venut en qüestió de pocs anys. També del fet que la Xina s’havia convertit en la Meca del mercat i dels grans despatxos d’arquitectura pels centenars de nousmuseusprevistos, necessitats de creadors de fama global per poder aparèixer en revistes d’arreu, i d’obres per omplir-los.

L’eufòria va durar poc, i el que queda ara és la “distorsió” que el mercat va provocar en la visió de l’art contemporani xinès, com diu Alexandra Munroe, conservadora d’art asiàtic del Museu Guggenheim de Nova York i una de les comissàries de l’exposició L’art i la Xina després del 1989. El teatre del món, que es pot visitar al Guggenheim de Bilbao fins al 23 de setembre. “La mostra recull les pràctiques conceptuals de dues generacions i analitza la manera com els artistes xinesos han sigut tant observadors crítics com agents de l’emergència global de la Xina”, explica Munroe.

L’exposició inclou unes 120 obres d’una seixantena d’artistes. Abans de Bilbao es va veure al Guggenheim de Nova York -per a The New York Times va ser una de les deu millors exposicions del 2017- i després viatjarà al Museu d’Art Modern de San Francisco. Precisament una de les obres més espectaculars de la mostra és una versió crítica d’un possible Dragon Khan: la bèstia gegantina creada per Chen Zhen, titulada Part apressat, està feta amb pneumàtics de bicicleta i té el ventre ple de cotxets de joguina per reflectir la fi de la cultura de les dues rodes i l’apogeu de l’automòbil. “Hem volgut analitzar l’abast de la globalització a través de la lent dels artistes xinesos, molts dels quals viuen fora de la Xina”, diu la comissària.

Un gegant que abans era pobre

Al llarg de les dècades que recull la mostra, la Xina ha experimentat un desenvolupament extrem fins a convertir-se en una gran superpotència econòmica. Un dels interrogants que es pot tenir abans d’entrar a l’exposició és el de l’existència de la llibertat d’expressió, però Munroe i els altres dos comissaris (Philip Tinari, director del Centre d’Art Contemporani Ullens a Pequín, i Hou Hanru, director del Maxxi de Roma) posen de relleu que només hi ha un artista oficialment dissident, Ai Wei Wei. Així i tot, està representat sobretot amb obres anteriors a la temporada que va passar retingut per les autoritats el 2011, com una fotografia on deixa caure amb actitud contestatària un gerro xinès antic i una de les obres amb què va participar a la Documenta de Kassel del 2007, durant la qual va portar 1.001 xinesos a la ciutat alemanya.

La mostra arrenca l’any 1989 amb la massacre de Tiananmen -a Occident, amb la fi de la Guerra Freda arran la caiguda del Mur de Berlín-. La matança està explicada, entre altres obres, per una d’irreverent: a Nou Beijing, Wang Xingwei va substituir els dos ferits d’una fotografia icònica de la repressió per dos pingüins emperadors ferits. I el punt d’inflexió final de l’exposició són els fastos dels Jocs Olímpics de Pequín. Després de col·laborar amb els arquitectes Herzog & de Meuron, Ai Wei Wei va renegar del projecte, però la mostra inclou un testimoni crític amb aquest gran esdeveniment menys grandiloqüent: el col·lectiu d’artistes Xijing Men va convertir els Jocs en una sèrie de competicions absurdes en què, per exemple, una síndria fa de pilota de futbol.

L’any 1989 també va donar el tret de sortida a la presència global dels artistes xinesos, amb la mostra del Centre Georges Pompidou Magiciens de la terre [Mags de la terra]. No deu haver sigut fàcil per als artistes xinesos mantenir-se fidels a ells mateixos, bregar amb el poder i projectar-se internacionalment. Els focs d’artifici de la cerimònia dels Jocs van ser obra de Cai Guo-Qiang, convidat anys abans en una exposició a França i, fa poc, ja convertit en un nom global, al Museu del Prado, per interpretar amb el seu propi llenguatge algunes de les seves obres més emblemàtiques. Per al Prado va suposar fer entrar l’art contemporani global a la casa, però el resultat va ser discutit. De fet, altres artistes representats al Guggenheim ironitzen amb l’atenció internacional que els artistes xinesos van començar a rebre durant aquells anys. Yan Lei i Hong Hao van falsificar una carta en què se’ls convidava a participar en la Documenta de Kassel i la van difondre en el món de l’art. Molts van picar. Yan Lei va tenir més mala baba: va escriure la paraula biennale amb pols blanca que sembla cocaïna dins una gran safata metàl·lica.

A l’escriptor i periodista Andrew Solomon li toca el rebre en una altra peça, perquè Zhou Tiehai el pinta al costat de Marco Polo en una obra que satiritza sobre la creació d’un imaginari xinès per part de personatges estrangers.

El recorregut és exigent, perquè els referents no són tan pròxims, però val molt la pena. És poc habitual veure una concentració d’art contemporani xinès d’aquestes característiques, i és una llàstima que no faci parada en cap centre barceloní una exposició que és fruit de quatre anys de feina i de llargues converses amb els artistes. El conservador del Guggenheim de Bilbao Manuel Cirauqui subratlla que és una exposició extraordinària perquè inclou una quantitat “aclaparadora” d’obres tan importants per a l’art contemporani xinès com “l’urinari de Marcel Duchamp”. Una d’elles consisteix en dos llibres acadèmics posats en diàleg d’una manera curiosa: La història de la pintura xinesa i Breu història de la pintura moderna rentats dins una rentadora durant dos minuts, deHuang Yong Ping. La peça està situada en un àmbit dedicat a un dels primers grans esdeveniments de l’art contemporani xinès, l’exposició La Xina / Avantguarda a la Galeria Nacional de Pequín. “És gairebé un monument -diu Tinari-. L’obra reflexiona sobre la manera de plantejar la modernitat i la tradició i la relació entre Orient i Occident”.

Al marge de la pintura, la fotografia i l’escultura, la mostra inclou una gran varietat de llenguatges que fan pensar en com els artistes xinesos han assimilat el land art, el vídeo, instal·lacions i influències com la dels Young British Artists, liderats en el seu moment per Damien Hirst. L’obra que dona títol a l’exposició, El teatre del món, revela també com els artistes xinesos d’ara poden treballar sense deixar de banda la seva pròpia tradició: Qiu Zhijie va realitzar un mapa amb tècniques tradicionals però amb noms i conceptes que revelen una visió crítica, com Tao Bao, l’Amazon xinès, les fake news i el Daeix.

Control i llibertat

La mostra aborda molts casos més, com els estralls del desenvolupament urbanístic exacerbat del país, però val la pena posar en relleu la coda de l’exposició, expressament ambigua: en una sala conviuen la pintura Línies de vida, de Yang Jiechang, considerada el Guernica de Tiananmen, una obra de Gu Dexin amb un text sobre canibalisme del clàssic xinès Diari d’un boig, i el vídeo Llibertat, de Sun Yuan i Peng Yu, protagonitzat per una mànega que escup aigua violentament: la llibertat sense control és perillosa, sembla que digui. I recorda que les llibertats a Occident també estan vigilades per reprimir qualsevol intent de desbordament.

Dues obres amb animals polèmiques

La pressió dels animalistes va fer que els responsables del Guggenheim de Nova York “desactivessin”, com va dir la comissària Alexandra Munroe, una obra de rèptils i insectes vius, també titulada El teatre del món, de Huang Yong Ping; i el vídeo de dos porcs amb la pell estampada amb caràcters xinesos i llatins copulant, Un cas de transferència, de Xu Bing. Sí que es poden veure a Bilbao, malgrat que els proteccionistes han protestat: diumenge la Federació Espanyola de Protecció Animal va demanar a l’Ajuntament de Bilbao la “retirada immediata” de les obres perquè incompleixen la llei basca de protecció animal. El museu va fer públic un comunicat el dia abans d’obrir la mostra on afirmava que els rèptils i els insectes estaven en condicions sanitàries òptimes, i el director, Juan Ignacio Vidarte, va insistir-hi durant la presentació als mitjans, recordant el compromís de la institució amb la “llibertat” dels artistes i que el museu disposa d’“assessorament extern” per garantir les condicions òptimes dels llangardaixos, tortugues, serps i insectes. Una tercera obra polèmica a Nova York, un vídeo amb gossos pitbull enfrontats, no ha viatjat a Bilbao.