L’art poètic de Maria João Pires continua emocionant

BarcelonaDaniel Harding i Maria João Pires

L’AUDITORI 14 DE MAIG

Amb vint-i-quatre actuacions al sarró, Maria João Pires és una de les artistes més fidels i estimades d’Ibercamera. Protagonitza ara la cloenda de la 34a temporada, desmentint de passada les notícies de retirada, si bé és cert que la pianista portuguesa ha reduït els seus compromisos. De gira amb l’Orquestra de París, Pires va ser anunciada inicialment com a solista de l’Emperador de Beethoven, una tria intrigant (¿l’ha interpretat mai?) que a l’hora de la veritat va deixar pas al Concert per a piano núm. 3 del mateix compositor, una partitura més adient a les seves característiques. Pires hi va desplegar unes dosis generoses de poesia, sense descuidar els passatges més assertius (els contrastos ben dosificats del primer moviment) ni els més lleugers (un àgil Rondó conclusiu). Tanmateix, va ser tant en un preciós Largo central com en la propina, el temps lent de la sonata Patètica, on la capacitat de Pires de fer cantar el piano amb la màxima dolçor, sense afectacions, va causar estralls.

Daniel Harding i l’Orquestra de París van oferir un embolcall a joc amb la subtilesa de la seva il·lustre solista. Titular del conjunt francès des del 2016, el director britànic el deixarà l’any vinent, un mandat sorprenentment curt, però no pas infructífer si hem de jutjar per la Tercera simfonia de Brahms interpretada a la segona part. Atent a les gradacions d’atmosferes i colors, Harding va signar una lectura mesurada, defugint tant la grandiloqüència com la sensibleria (el cèlebre Poco allegretto ). Si bé un so més ampli de la corda no hauria sigut sobrer, la fusta (començant per la flauta de Vicens Prats) va treure bon profit de les textures equilibrades afavorides per la batuta. Nimrod de les Variacions Enigma d’Elgar va ser la cloenda ideal de concert i temporada.