L’art de les compareixences polítiques

BarcelonaEl govern d’Espanya i el de Catalunya caminen en direccions oposades. Però tenen, almenys, un tret en comú: l’obra d’Antoni Tàpies apareix en la posada en escena pública dels dos executius. Al Palau de la Generalitat, la pintura de grans dimensions Les quatre grans cròniques va ser traslladada del saló que portava el nom de l’artista al Saló Daurat, renovat fa deu anys i el lloc on es reuneix el consell executiu. Al Palau de la Moncloa hi ha, per exemple, un exemplar de la serigrafia Jeu de Paume, feta el 1994 amb motiu de la seva retrospectiva al museu francès homònim. “Les institucions fan un esforç per patrimonialitzar determinades pràctiques: aquell art contemporani desideologitzat, que no qüestiona l’estat de les coses, i que no genera un conflicte que les superi”, afirma l’historiador de l’art, comissari i escriptor Jorge Luis Marzo.

Totes dues institucions exhibeixen obres d’Antoni Tàpies, però, segons el consultor en comunicació política Pau Canaleta, “intenten llançar dos missatges diferents”, basats en la base nacional de Catalunya, el compromís polític de l’artista i les idees d’obertura i modernitat: “Sempre s’intenta que l’escenografia transmeti un missatge. Per exemple, a l’obra que presideix el consell de govern de la Generalitat hi ha les quatre barres -afegeix-. A més, és conegut que Tàpies va contribuir com a cartellista en moments destacats de la història recent de Catalunya. D’altra banda, Rajoy vol llançar el missatge que qualsevol obra reconeguda d’una artista català és igual d’espanyola que qualsevol altra. Fa un gest d’obertura i de voler-se apropiar de tot el potencial artístic que hi ha arreu d’Espanya”. En aquests actes l’art contemporani només apareix com a “ attrezzo ”, en paraules de Canaleta, i el significat de l’obra queda en un segon pla. “S’intenta fer servir obres d’artistes que poden ser reconeguts pels mateixos ciutadans mitjans, no només pels experts. A Catalunya parlaríem de Tàpies. I si anem al País Basc, parlaríem d’Eduardo Chillida. Es tracta de transmetre la idea d’un país potent a través d’un artista que estigui a l’imaginari col·lectiu”. Les quatre grans cròniques s’ha fet tan popular que fins i tot apareix al Polònia.

“La història de l’encàrrec d’aquesta pintura el 1989 és apassionant”, diu Marzo, que també és el coautor d’un documental sobre aquesta peça, titulat Katallani, en què Lluís Prenafeta explica que el primer candidat per modernitzar una de les sales del Palau de la Generalitat va ser Salvador Dalí, que aleshores ja era qüestionat per la seva proximitat al franquisme. També recorda que Tàpies no va voler cobrar i que el Govern va fer una aportació a la Fundació Antoni Tàpies. Pel que fa al tema de l’obra, Tàpies va fer seu el tema dels almogàvers amb què Josep Maria Sert va decorar el Saló de Cròniques de l’Ajuntament de Barcelona el 1929.

Les icones de la modernitat

Jeu de Paume és una de les 22 obres del Museu Reina Sofia que van entrar al consell de ministres i al Palau de la Moncloa el 2012 durant la renovació dels préstecs d’obres del museu. Els nous dipòsits es van sumar als que ja hi havia a Presidència del govern d’obres de Joan Miró, Chillida, Julio González, Luis Gordillo, Mompó, Torné, Palazuelo i el mateix artista. L’anterior president espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, s’havia decantat personalment per l’obra de Joan Miró i durant el mandat de Rajoy han arribat als espais “d’altíssima representació” obres d’Esteban Vicente, Francisco Bores, Pablo Palazuelo, Manolo Valdés, Jordi Teixidor i José Manuel Broto”. “Joan Miró va esdevenir una icona de la modernitat espanyola i la seva obra també va servir per esborrar la posició equívoca que una part de la burgesia catalana va tenir respecte al franquisme”, explica Marzo.

Aquests dipòsits del Museu Reina Sofia en institucions públiques tenen un personal assignat exclusivament a la instal·lació i al seguiment exhaustiu de l’estat de conservació de les peces prestades. “Molts edificis de l’Estat han demanat obres al museu per decorar espais. Ens fan una petició oficial i nosaltres els prestem obres que no són de les que s’exposen a les sales. Com que tenim una col·lecció molt gran, de pintura i també d’art gràfic, fem un contracte amb ells. Aquest contracte inclou l’organització, el transport, l’assegurança i la instal·lació”, explica Rosario Peiró, cap de l’àrea de col·leccions del Museu Reina Sofia, i “cada sis mesos” se’n fa seguiment fins que les obres tornen al museu.

Peiró afirma també que aquest procés és “natural” en la vida del museu. “Tenim en compte que es treballa en espais d’altíssima representació i que les obres es veuran molt. Les triem amb molta cura dins el ventall de peces que podem prestar, que tinguin nivell i que siguin prou representatives de la pintura espanyola del seu moment. Per això els vam oferir aquestes”, subratlla. A més de complir els requisits de conservació, Peiró també posa l’accent en el fet que el patronat del museu ha d’aprovar la sortida de les obres.

El cas d’‘El abrazo’ de Genovés

El Reina Sofia també ha sigut relacionat amb un altre dipòsit destacat: al gener va cedir al Congrés, que l’exposa al vestíbul, la pintura de Juan Genovés El abrazo, coneguda també com a Amnistía i considerada com un símbol de la Transició. A Pedro Sánchez i Albert Rivera no els va passar desapercebut el seu potencial. Com si volguessin iniciar una nova Transició, van firmar el pacte de les seves formacions en una sala on hi ha els retrats dels set pares de la Constitució, obra d’Hernán Cortés Moreno, i després van atendre els mitjans amb El abrazo de fons. “És una fal·làcia presentar-lo com a símbol d’una segona Transició, s’està falsejant el seu origen: representa l’alliberament dels militants que havien sigut empresonats i com abracen els seus familiars. És un quadre que va crear un terrabastall al ministeri d’Exteriors. Hi ha informes diplomàtics que el qualifiquen d’aberració total”, subratlla Marzo.

A Catalunya, el moviment d’obres d’art en edificis institucionals és menys habitual. Segons fonts del departament de Cultura, es fan ajustos a les obres exposades, que roten entre les dependències oficials. Per exemple, Ferran Mascarell tenia un Miquel Barceló al seu despatx. És “estrany”, segons les mateixes fonts, que es demanin obres de la Generalitat però que es troben al MNAC o al Macba. Seria la direcció general de Patrimoni l’ens que se’n faria càrrec. Carles Puigdemont es va encarregar ell mateix de les peces que volia tenir al seu despatx: una obra en homenatge a Carles Rahola i una portada d’ El Autonomista amb un dels articles que van servir de testimoni de càrrec per condemnar-lo a mort.