L'apocalipsi segons l'hongarès Béla Tarr
Enviat especial a BerlínBéla Tarr l'ha feta bona. En una jornada irregular, la sensació general ahir era que la competició es va acabar dimarts a la nit amb la projecció de The Turin horse , obra que posa un punt final a la trajectòria del director hongarès. En qualsevol dels poc més de trenta plans que componen la pel·lícula hi ha més cinema que en cap altra cinta de la secció oficial.
Béla Tarr tanca la seva filmografia amb un exercici de depuració màxima del seu estil, un conte terrorífic que segueix la quotidianitat d'un pare i una filla que viuen en condicions extremes, prenent un glop de licor i una patata bullida al dia. Gairebé sense diàlegs, els arpegis repetitius de la banda sonora i la ferotge intensitat del vent creen un estat d'ànim gairebé apocalíptic, subratllat per una fotografia extraordinària, d'un blanc i negre tan bell com aterrador.
A la secció oficial, mentrestant, es van presentar ahir tres propostes de cineastes descoberts pel festival en edicions anteriors. La primera és Un mundo misterioso , de Rodrigo Moreno, guanyador del premi Alfred Bauer amb El custodio , un nou exemple del naturalisme contemplatiu que sembla haver contagiat bona part del cinema d'autor llatinoamericà i que en aquest cas retrata la deriva sentimental i vital d'un personatge abstret, quasi autista. En un to més lleuger, Seyfi Teoman -realitzador turc descobert per Berlín el 2008 amb Summer book - va presentar Our grand despair , una comèdia amb tocs dramàtics sobre l'amistat entre dos homes que viuen com si fossin una parella i sobre com la seva relació trontolla quan s'enamoren de la mateixa noia. També en secció oficial, però fora de competició, es va veure ahir My best enemy , una vulgar i previsible cinta d'aventures ambientada en la Segona Guerra Mundial i protagonitzada per un jueu que entra i surt dels camps de concentració alemanys com si res i suplanta la identitat d'un oficial nazi.
