L’apocalipsi de ‘Mad Max’ arrasa al Festival de Canes

Enviat especial a CanesDesprés d’un tràiler que deixava bocabadat i les entusiastes crítiques americanes que van sortir a principis de setmana, l’ambient que es palpava ahir a Canes abans de la presentació de Mad Max: fury road era d’una expectació estratosfèrica. I George Miller, novament al timó 30 anys després de l’última aparició en pantalla del personatge, no va decebre: la pel·lícula és una veritable animalada, una polsegosa simfonia visual de dues hores gairebé sense treva que arrossega l’espectador a un imaginari postapocalíptic absolutament irresistible.

La trama sembla una variació de la segona entrega de la saga: l’heroi solitari i traumatitzat que sobreviu en un desert dominat per hordes de salvatges motoritzats i acaba ajudant un petit grup que es nega a formar part d’aquest món podrit. Tom Hardy pren el relleu de Mel Gibson dibuixant un heroi taciturn i silenciós que a penes pronuncia mitja dotzena de frases. La seva presència discreta atorga un protagonisme inesperat a Imperator Furiosa, una Charlize Theron impressionant al capdavant del camió cisterna carregat d’esclaves sexuals perseguides per un senyor de la guerra.

Miller no necessita més ingredients argumentals. “El meu objectiu era que tota la pel·lícula fos una gran persecució, una llarga novel·la gràfica que es pogués veure al Japó sense subtítols”, va admetre ahir el director parafrasejant Hitchcock. Mad Max: fury road és un elogi del moviment, una explosió d’energia cinètica en forma de carrera suïcida a través del desert que entén l’espectacle com una concatenació d’explosions i acrobàcies al volant, com si fos una versió psicòtica de Los autos locos. Gairebé no hi ha pausa: en la primera del film, després de la frenètica mitja hora inicial, la premsa acreditada -normalment mesurada- va aplaudir i xiular enfervorida. Per un dia, el Palais des Festivals va semblar l’Auditori de Sitges.

Part de l’entusiasme s’explica perquè, en contra de la tendència actual dels blockbusters, els efectes digitals no sufoquen el realisme en favor d’un magma d’espectacularitat pixelada. Mad Max: fury road és la pel·lícula que necessitava el cinema d’acció per recuperar la fe en els efectes mecànics. Però el que fa obrir els ulls com taronges cada dos minuts és l’apoteòsic imaginari apocalíptic creat per Miller. L’armada motoritzada, formada per un exèrcit de guerrers kamikazes, cotxes mutants i maquinària pesant és tot un espectacle de xapa, metall i pólvora on destaca la icònica imatge del guitarrista llançaflames flanquejat per amplificadors. Un aquelarre estètic entre el rock industrial, l’imaginari víking i la nova carn cronenbergiana que s’ha de celebrar com la muntanya russa exagerada i violenta que saciarà els addictes a les emocions extremes.

Faules italianes

Amb Mad Max fora de competició -enèsim menyspreu de Canes al cinema d’acció-, l’aspirant a la Palma d’Or de la jornada va ser Il raconti dei raconti, adaptació lliure que Matteo Garrone fa dels contes del segle XVII de Giambattista Basile, pare del conte clàssic que va inspirar els Grimm i Perrault. Les tres històries que entrelliga l’autor de Gomorra es mouen entre la fantasia lírica i el terror grotesc. Hi apareixen puces gegants, ogres romàntics i bessons albins. Salma Hayek devora el cor d’un monstre marí i Vincent Cassel s’allita amb una anciana pensant-se que és una jove verge. Garrone recupera la sordidesa original dels contes, però sense la màgia ni la poesia de Pasolini i amb una estranya falta de discurs unitari. Això sí, la presència al jurat d’un enamorat del barroquisme monstruós com Guillermo del Toro assegura algun premi al film.