L’any que la Sala Beckett es trasllada al Poblenou

Crític teatralL’any del canvi

Del trasllat de la Sala Beckett a la nova seu del Poblenou. L’obra civil s’acabarà aquest mes de gener però no s’inaugurarà oficialment fins a la temporada que ve. Comencen a fer les maletes i hi volen posar una mica de memòria del que ha estat, sens dubte, la sala més important -amb permís del Lliure- de la ciutat. I a nosaltres, espectadors, també ens toca fer memòria perquè ens demanen quin es l’espectacle més assenyalat dels 27 anys i un dia de la Beckett. Feixuga tasca, com totes les que fien la felicitat a un sol fet, la tristesa a una sola derrota o la maldat a un sol nom.

Temptacions

La temptació d’evocar els moments trepidants de la posada en marxa, amb un José Sanchis Sinisterra entusiasmat i entregat, no és petita. La carta al premi Nobel demanant-li autorització per utilitzar el seu nom; i la resposta. Aquell Minimal show que va suposar el primer èxit de Sergi Belbel i seguidament la presentació d’un desconegut Calixto Bieito amb un magnífic Thomas Bernhard. O aquella Tardor Pinter del 1996 a la qual va assistir el després premi Nobel de literatura. O la visita i les classes de l’Obrador (quin gran invent!) de Neil LaBute o el primer Mamet d’Àlex Rigola. És una llàstima que encara no hi hagi una història viscuda d’aquest teatre, que Toni Casares ha sabut mantenir amb rumb ferm afrontant les tempestes de la crisi permanent. Una sala que singularitza la realitat teatral catalana i la projecta al món. Bressol de la nostra dramatúrgia i planter de futur. Un projecte de primer nivell que fa pocs anys ha tingut mínima atenció de les administracions.

Normand Chaurette

I l’espectacle que em ve al cap és Fragments d’una carta de comiat llegits per geòlegs. El text del dramaturg canadenc tenia una intriga fabulosa, i Belbel es va inventar un espai insòlit. L’obra formarà part de les 27 lectures dramatitzades que, des de finals de febrer, s’hi representaran.