Langosta

Després de tirar-se per una finestra, una dona agonitza proferint crits esfereïdors. La situació, mostrada en pla zenital, s’allarga intolerablement fins a degenerar en una comicitat macabra. Més tard, dos enamorats han d’amagar la seva relació, i s’inventen un codi gestual privat per expressar tot el que no poden dir-se. La distància que separa aquestes escenes de Langosta equival al pas endavant que Yorgos Lanthimos fa amb el seu cinquè film: de delectar-se en la crueltat a albirar la tendresa en allò que a ulls no iniciats sembla una ximpleria. Fora de la mímica romàntica, Langosta és fidel a l’estupor que el grec ha convertit en marca de la casa, i planteja un escenari en què els solters han d’ingressar en un centre per trobar parella; si no ho aconsegueixen, són transformats en animals. Com ja passava a Caní i Alps, l’absurd no equival a llibertat, sinó a un sistema asfixiant. Ara, però, permet que dues de les seves criatures trobin una manera de subvertir les normes, elevant les imatges per sobre de l’acidesa del missatge. |