Quan l’anarquisme va dominar les ones radiofòniques

BarcelonaQuan el juliol del 1936 va esclatar la Guerra Civil, la CNT tenia mig milió d’afiliats a Catalunya i parlava de sanitat, pedagogia, economia, art, sexualitat i feminisme a través de la seva pròpia emissora: la Radio ECN1 Radio CNT-FAI. Les veus de l’anarquisme es van poder escoltar a Europa i Amèrica des del setembre del 1936 fins al juny del 1937. L’historiador Ferran Aisa (Barcelona, 1948) ha fet un treball documental monumental i ha recollit les al·locucions, conferències i entrevistes que van fer Frederica Montseny, Buenaventura Durruti, Emma Goldman, Thomas Mann i H.G. Wells, entre molts altres, aquells intensos nou mesos al llibre ECN 1. Radio CNT-FAI Barcelona. La voz de la Revolución (Ajuntament de Barcelona i Edicions de 1984).

Mentre des de Radio Sevilla, ocupada pels franquistes, Queipo de Llano feia arengues a favor de la guerra amb frases com “los legionarios enseñaron a los cobardes rojos lo que son hombres y no milicianos maricones”, la ràdio de la CNT tenia un discurs revolucionari amb veus feministes com la de la locutora Ada Martí: “Dones, desenvolupant la vostra personalitat no tindreu necessitat de buscar a qualsevol preu la unió matrimonial que quasi sempre no és unió, sinó més aviat una col·locació com a mestressa de casa i màquina de procreació”. La ideologia o el to no eren les úniques diferències entre les emissores que controlava el bàndol rebel i la ràdio de la CNT, que obria i tancava cada emissió amb Hijos del pueblo i A las barricadas. “La censura a la ràdio franquista era total, era un moviment unitari i vertical, en canvi el control de la ràdio republicana era molt divers i molt més elàstic”, afirma Aisa.

Els butlletins de la CNT es feien en esperanto, portuguès, anglès, francès, grec, polonès, hongarès, romanès... Fins i tot, els esperantistes impartien classes de llengua a través de les ones. Hi havia programes de l’escola de militants, dedicats a la formació dels joves, i la bústia dels milicians. L’emissora tenia cinc unitats mòbils que recorrien tota la geografia espanyola. Historiadors com Manuel Buenacasa i el geògraf Gonzalo de Reparaz repassaven la història del moviment obrer. Mercedes Camposada, el 25 de setembre del 1936, es dirigia amb un comunicat a les dones que exercien la prostitució: “No és un problema d’elles, sinó nostre, de totes les dones i de tots els homes”, i detallava els programes d’ajuda per treure les dones de l’esclavitud sexual.

El final de la ràdio

L’anarquista italià Camillo Berneri va fer una llarga al·locució quan va morir un dels fundadors del Partit Comunista italià, Antonio Gramsci, el 3 de maig del 1937. En l’homenatge que Berneri va retre al periodista, filòsof i escriptor, que va morir a la presó, va carregar contra el dictador italià: “Mussolini és un tirà amb bon olfacte per individualitzar l’enemic més temible, i entre tots aquests el que més tem és la intel·ligència i la fermesa de caràcter”, va dir. Dos dies després, Berneri va morir assassinat precisament per un escamot comunista durant els Fets de Maig. A la dècada dels trenta molta gent no tenia ràdio -a tot Espanya només n’hi havia 300.000 aparells- però es col·locaven altaveus als carrers. N’hi havia, per exemple, a la Rambla de Canaletes i fora dels teatres, com el Coliseum i el Tívoli, quan s’hi feien conferències. Quan el govern republicà va tancar la ràdio de la CNT, després dels Fets de Maig, els discursos i conferències no van desaparèixer. “Un equip de taquígrafes, a qui se’ls hauria de retre homenatge, ho transcrivia tot i després els discursos i conferències es repartien en fulls volants o es reproduïen als diaris”, explica Aisa. Però a mesura que avançava la guerra va augmentar la censura a les emissores del bàndol republicà. “Controlar el contingut dels diaris era més fàcil -sortien pàgines en blanc o amb guixades- però l’única manera de censurar una ràdio era tancant-la”, assegura Aisa. El 17 de juny es van tancar definitivament les emissores Ràdio ERC, CNT-FAI, PSUC i POUM. Només van continuar emetent Ràdio Barcelona i Ràdio Associació de Catalunya.

Quan els colpistes van ocupar Barcelona van obligar els locutors de les dues ràdios republicanes a posar els seus himnes. Radio CNT ja no podia emetre, però un dels seus treballadors va fer sonar La dansa macabra de Saint-Saëns des dels altaveus que hi havia a Via Laietana. L’emissora de la CNT-FAI va intentar reviure en una colònia autogestionada que els anarquistes van organitzar a la població francesa d’Aymare. Però a la dècada dels 50 les autoritats franceses van cedir a la pressió de Franco i la van clausurar.