La platja de Lana del Rey inaugura el seu Sant Jordi

BarcelonaPrimera visita al Palau Sant Jordi de la musa mil·lennial per excel·lència. Encara deuen ressonar a les orelles d’Ira Kaplan i Georgia Hubley, de Yo La Tengo, els crits entusiastes dels seguidors de Lana del Rey quan, durant el festival Vida del 2014 (últim concert de la cantant a Catalunya), van decidir que el millor era no fer cap bis i donar per acabat l’espectacle, després de sentir com les primeres files la reclamaven –tocava just després al mateix escenari– amb força mala educació. Convertida en un fenomen global i intergeneracional, Del Rey es presentava aquest dijous a Barcelona amb 'Lust for life', un disc que ha funcionat de meravella a les llistes i que sintetitza la seva trajectòria. Un punt i a part d’una artista que es mou entre l’èxit de masses, la bohèmia i la tortura interior com un peix a l’aigua.

A Lana del Rey li agrada fer el posat de persona rareta, o com a mínim t’ho va repetint amb certa insistència. El fet de com s’assimila la fama –en el seu cas no gaire bé– i la teva vida es converteix en alguna cosa irreal és una constant: “No pertanyo a aquest món; hi ha alguna cosa que em separa de les altres persones”. Així va començar el seu concert la cantant, que tot i que a '13 beaches' t’explica que podria venir de Mart, a l’escenari de la 'LA to the moon tour' s’hi recreava una platja de Malibu.

Fredor al pavelló

Entre roques, palmeres i vestida amb faldilla marró, Del Rey va anar despatxant pràcticament a parts iguals el seu disc més popular ('Born to die') i l’últim, i va deixar quasi en anècdota els altres tres elapés. Tot i oferir alguna sorpresa, com la ràpida aparició de 'Pretty when you cry', una cançó fora dels grans èxits i una de les poques incursions a 'Ultraviolence', el pes va recaure en la novetat; van sonar, per començar, 'Cherry', 'White mustang' –interpretada sobre el piano– i l’emocionant senzill 'Lust for life', que Del Rey canta amb The Weeknd i que va ser el primer clímax que va aconseguir fora dels seus èxits més arcaics: 'Born to die', 'Blue jeans' i, sobretot, la icònica 'Video games', l’exaltació de l’amor de parella i cúspide artística encara no superada per Del Rey.

Hieràtica i sòbria, com sempre, i intentant superar la prova d’enfrontar-se a un pavelló més aviat gèlid (no per falta de cridòria del públic, que n’hi havia força, sinó més aviat perquè, tot i que la lona negra tapava tota una graderia, era evident que el recinte li quedava un pèl gran), Del Rey va estar comunicativa i somrient –fins i tot va baixar a fer petons a les primeres files i va parlar en castellà–, i va demostrar suficiència vocal i va substituir amb elegància la falta de ball marca de la casa. La cantant va tancar amb 'Off to the races' un concert que no passarà a la història, tot i una actuació notable però sense estridències (era el penúltim concert de la gira, i això passa factura). Un parell d’apunts: va obrir Cat Power, acostumada fins fa pocs anys a encapçalar cartells dels millors festivals del món, amb un concert correcte. Ah, i de 'Get free', el polèmic plagi de Lana del Rey a Radiohead, ni rastre.