De l’amor i la revolució amb Silvio Rodríguez

BarcelonaLa gira de Silvio Rodríguez que ahir va passar pel Palau Sant Jordi té un significat especial, perquè l’alimenta el repertori d’un disc titulat Amoríos (2015), format per cançons que va compondre entre el 1967 i el 1980 i que fins ara no havia enregistrat, i no perquè siguin menors. Hi predomina la temàtica amorosa, però el més rellevant és la tendresa i la fermesa amb què el Silvio Rodríguez de 69 anys canta el que va escriure quan era jove. Ja ho diuen, que sense amor no hi ha revolució. De fet, les cançons del trobador cubà sempre s’han teixit amb tots dos fils, el de l’amor i el de la revolució, que en formen un de sol.

Així ho va entendre el públic que va seguir el concert, tothom assegut. Quan Rodríguez va cantar el vers “ al buen revolucionario sólo lo mueve el amor ”, de la cançó Tonada del albedrío, l’aplaudiment va ser ben sonor. Era al principi l’actuació, i va marcar el to emocional d’una nit magnífica musicalment i vibrant per la resposta del públic, afectuosa sempre, especialment quan van sonar clàssics del seu cançoner com La maza, Ojalá, que va posar molt alt el nivell dels bisos, Quien fuera o La gota de rocío, la peça que va regalar com a extra després de dues hores i mitja de concert i quan els llums del Palau ja estaven encesos.

Silvio Rodríguez diu que cadascú és fill de les seves circumstàncies. Les seves tenen un pes històric prou rellevant: la Revolució Cubana. Tanmateix, és qualsevol cosa menys un immobilista, conscient que la realitat, com la seva música, és dinàmica. Això és el que s’està debatent ara mateix a Cuba, on aquests dies se celebra el congrés del Partit Comunista que ha de determinar el futur polític de l’illa. Rodríguez no és aliè a aquest debat, com demostra en la seva pàgina web, un espai fèrtil en informació i reflexió cultural i política. Per exemple, arran de la visita d’Obama a Cuba, va demanar a la família què en pensava, del canvi en les relacions amb els Estats Units. En les respostes, cadascú aporta un matís al debat, però tots coincideixen en un concepte clau: el respecte. O dit d’una altra manera: que Cuba, passi el que passi, no sigui sotmesa.

Rodríguez encarna la cançó digna, arrelada en la convicció i respectuosa amb la tradició pròpia i amb les tradicions d’altres cultures que ell ha incorporat a la seva música. Només cal veure la instrumentació del concert d’ahir: d’una banda, la del quartet de jazz amb què ha enregistrat Amoríos, i de l’altra, la del trio Trovarroco, una formació que va néixer per tocar repertori barroc amb el color característic del tres cubà, que ahir va fer brillar, i de quina manera, Maykel Elizalde. I tot plegat il·luminat per la flauta i el clarinet d’una Niurka González esplèndida en totes les intervencions.

Troba cubana de cambra

Amb uns i altres, a vegades per separat i d’altres tots junts, va bastir un discurs musical variat, des de la rumba de Día de agua, amb el pianista Jorge Aragón conduint l’arranjament cap al jazz, fins al folk de Tu soledad me abriga la garganta i el color baladístic de Qué poco es conocerte. Troba de cambra amb espurnes jazzístiques, música delicada i expansiva alhora, ahir ben sonoritzada però amb una pega: si no eres a les primeres files era complicat veure què passava a l’escenari, perquè a les pantalles laterals no van projectar ni un sol primer pla dels músics. Potser el recinte era massa gran. Tanmateix, res greu atesa la reacció que provoquen les cançons i les paraules d’un Silvio Rodríguez que en els bisos va posar la pell de gallina interpretant Unicornio, tot sol amb la guitarra quan ja duia més de dues hores de concert. Sensibilitat i també humor, com quan va recordar Ana Belén Montes, l’analista nord-americana empresonada als Estats Units sota l’acusació d’espiar a favor de Cuba. “Espia? Per a nosaltres, una afavoridora”, va dir amb conya.