L’amor de filla d’Alba Molina

BarcelonaAlba Molina (Sevilla, 1978) sospira. “Això és com horrible i preciós”, diu. Després somriu i afegeix: “És com furgar la ferida i fer-li petonets”. La ferida és la mort del seu pare, Ma-nuel Molina, revolucionari flamenc mort el 19 de maig de l’any passat, i autor, amb Lole Montoya, d’algunes de les pàgines més glorioses de la música espanyola. Els petons són les cançons a les quals Alba Molina posa veu en el disc Canta a Lole y Manuel (Universal, 2016). És la filla homenatjant el pare i la mare, aquella parella que va irrompre als anys 70 amb dignitat antiga, modernitat atrevida i la llum de la poesia de Juan Manuel Flores.

“Van ser pioners i únics, però no sabria expressar amb paraules com van ser d’importants. Crec que la millor manera de conèixer aquests genis és escoltar els seus discos”, explica Alba Molina. De discos com Nuevo día (1975), Pasaje del agua (1976), Lole y Manuel (1977) i Casta (1984) són les cançons que canta ara l’Alba acompanyada a la guitarra per Joselito Acedo. “No podia ser cap altre. El José és fonamental perquè ha tocat amb nosaltres tota la vida, amb el pare, amb la mare -diu l’Alba-. A més, se sabia totes les cançons de memòria”. Tots dos interpreten les peces despullades, només veu i guitarra, perquè els agradava la idea de recordar com eren Lole y Manuel al principi.

Material sensible i poderós

Són, per tant, cançons “molt profundes i molt passionals” per cantar asseguda, amb l’esquena recta i els peus ben clavats a terra. I el repte no és petit, perquè la referència és la veu poderosa de la mare, que ha fixat la manera d’interpretar un material tan sensible com Tu mirá, Todo es de color i Nuevo día. “La mare va plorar bastant quan va sentir el disc, i em va dir que li agradava molt, que era molt maco”, explica l’Alba, una cantant que tot i tenir ja una llarga trajectòria mai havia sonat tan flamenca.

“És molt maco cantar aquestes cançons, però també és molt arriscat i complex. No ho havia fet mai així perquè és molt difícil i, bé, perquè per a això ja hi ha la mare, però sentia que era el moment de fer-ho. Potser si hagués deixat passar més temps no ho hauria fet”, explica. Sentint el disc, crida l’atenció com ha canviat la veu de l’Alba, que ha guanyat pes i profunditat. “Jo mateixa m’he sorprès sentint-me en discos antics i comparant-los amb aquest. Sí que m’ha canviat la veu -reconeix-. Crec que ara m’assemblo bastant al meu pare, sense voler tirar-me flors, perquè assemblar-se a ell és una passada. Però sí, crec que en la manera d’interpretar, de modular i d’expressar-me m’assemblo més al pare que a la mare, tot i que també es nota que sóc filla de la Lole, encara que no tingui la seva veu, perquè ella és única”.

Ara com ara, Alba Molina només vol pensar en el present: “El demà no existeix, deia sovint el pare, i tenia raó”. Tampoc vol mirar enrere, tot i que no pot estar-se de recordar com ha canviat Sevilla. “Hi ha art, però no tant com a l’època dels meus pares. Per exemple, abans Triana era una altra cosa. Han desaparegut la majoria dels bars i molta gent ja no hi és”, lamenta. Pel que fa al futur, només té un objectiu: portar el disc al directe. “Segur que m’acabaré emocionant, perquè sempre tinc la llàgrima aquí”, diu mentre s’acosta un dit als ulls.