“L’amor és la cosa més subversiva que hi ha”

BarcelonaFa uns mesos Gerard Quintana explicava que no sabia com seria el concert de presentació de Cercles al Liceu. Tenia clar que hi sonarien totes les cançons del nou disc de Sopa de Cabra, però dubtava si estructurar l’actuació en dos blocs diferenciats o anar esquitxant el repertori amb clàssics de la banda. Finament, van triar la segona opció, la qual cosa transmet un propòsit: aquest retorn no significa una ruptura amb el passat sinó una continuïtat. Al cap i a la fi, ells són els mateixos músics, només que amb quants anys més, com bona part del públic que ahir va omplir el Liceu en la inauguració de la segona edició del festival Suite. Hi predominaven els que van ser joves als 90 i que avui mantenen la fidelitat a un grup que es va presentar amb cinc històrics, Quintana, Josep Thió, Cuco Lisicic, Jaume Soler i Pep Bosch, més el pomelo Ricard Sohn i el productor Valen Nieto (Raydibaum), que ahir fa fer de teclista, percussionista i guitarrista.

Decidit el format, el repte principal era encertar-la amb el to. El clima de Cercles, més dolç, va manar des del principi, fent que tot plegat fluís sense estripades i en un assenyat equilibri en el diàleg entre la guitarra acústica i l’elèctrica, i amb Quintana projectant la veu sense forçar. Tan aviat com el repertori va anar subministrant peces noves com Sense treva i altres d’antigues com Si et quedes amb mi, es va fer evident que el grup i el públic havien firmat un pacte: era una nit per gaudir-la sense estridència. Quintana no va necessitar engrescar la gent perquè la complicitat ja venia de casa. Fent un exercici d’abstracció, era com si el Liceu fos el menjador de casa, un espai on tothom se sentia a gust. De fet, els Sopa van arribar a l’escenari travessant la platea, ben bé com si fossin els veïns que fas passar a casa. No es tractava tant de reviure la joventut com de retrobar-se amb uns vells amics i passar plegats una bona estona; bé, més de dues hores.

Més que respecte, el Liceu imposa protocols, com ara que el públic de platea no aixeca el cul de la butaca i que és als pisos superiors on hi ha més moviment. Un altre és la poca profunditat de l’escenari, perquè darrere el teló posterior descansa la infraestructura de l’òpera Otel·lo. Per tot això, el grup es mantenia en una disposició horitzontal, situat davant d’una pantalla panoràmica en la qual es projectaven vídeos; per exemple, un del Quartet Brossa, presència virtual en la cançó que va obrir la nit: Dolços plans.

“L’amor és una de les coses més subversives que hi ha, molt més que la violència. Aquest país ha de ser un exemple d’amor. No hem de perdre el somriure”, va dir Quintana abans de cantar Si et quedes amb mi. I aquest tarannà va guiar el concert.

“No ens calen líders!”

Al cantant se’l veia relaxat i empàtic, tant amb el públic com amb la banda i amb els convidats especials: Xarim Aresté, que va tocar la guitarra a El refugi i a la stoniana Sempre a prop, i Joana Serrat, que va cantar a duo Cercles. Quintana, atent al que passava més enllà de l’escenari, va saber avortar l’inici de Fugaç quan va notar que el públic tenia ganes de cridar el nom del grup. I en altres moments va saber gestionar amb elegància tant l’emoció com la rauxa reivindicativa. La primera quan va recordar David Bowie o quan van tocar Seguirem somiant. La segona quan va fer un al·legat contra la violència i quan, després de Camins, va cridar: “No ens calen líders, cadascú és el seu líder!”

Espolsant-se la nostàlgia de sobre, o deixant-la per als bisos, els Sopa de Cabra van aconseguir lligar les noves cançons amb peces com Els teus somnis, i algunes de les estrenes van reclamar un espai més destacat en el futur, sobretot On dorm l’amor, una balada d’aromes tavernaris que podria allargar-se sense cap problema.