De l’amor carnal al romàntic: sexe i matrimoni, al museu

BarcelonaHi ha un abisme entre les escenes eròtiques del món clàssic, en què una dona cavalca desinhibida sobre un home, i el casament cristià, en què la casta parella exhibeix un amor fraternal i gens carnal. Amb l’amor cortès, l’amor continua al marge del matrimoni, perquè els trobadors no canten a les esposes, sinó que són platònicament adúlters. Uns segles més tard arriba el pragmàtic amor pagès, en què els refranys populars alerten que “els que es casen per amor tenen bones nits i mals jorns”.

No és fins al segle XIX i l’amor romàntic que es planteja per primera vegada la possibilitat de casar-se amb algú de qui s’està enamorat. T’estimo? Una història de l’amor i el matrimoni, que es pot veure al Museu d’Història de Catalunya fins al 22 de maig del 2016, reflexiona a través d’objectes de col·leccions privades i públiques sobre com han canviat les formes d’estimar.

“D’amor i de matrimonis n’hi hagut sempre però s’han entès de manera molt diferent al llarg de la història. Amor i matrimoni no sempre han coexistit”, assegura Xavier Roigé, comissari de l’exposició i degà de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona. L’exposició sobretot qüestiona el matrimoni avui i les noves relacions amoroses. “Volem interrogar el present mirant el passat. Reflexionar sobre què és l’amor”. “Hem volgut oferir una mirada oberta i interdisciplinària amb elements del cinema, la literatura, l’arquitectura, etnogràfics...”, afegeix Roigé.

Curiosament, els objectes més eròtics són els més antics: amulets en forma de fal·lus, llànties amb noies fent fel·lacions, projeccions de mosaics amb escenes molt explícites... El sexe, a l’època clàssica, formava part de la quotidianitat i del mobiliari. “La sexualitat es vivia amb tota normalitat i estava integrada a la vida domèstica”, destaca el director del Museu d’Història de Catalunya, Jusèp Boya. Aquesta és la primera gran exposició que mostra la línia que el director vol imprimir al centre: un discurs menys historiogràfic i una museografia més creativa i multidisciplinària.

Amb el cristianisme s’acaba la diversió. “L’Església adquireix el monopoli del matrimoni”, diu Roigé. El casament es veu com una garantia de l’ordre social i una manera de controlar les passions amoroses i sexuals. Les parelles, però, no necessitaven el permís de ningú per casar-se. Ni tan sols calia un capellà. Va ser vàlid, per exemple, un casament que es va fer només amb dos elements: la núvia duia vel i estava en dejú. Una de les obres més destacades d’aquesta part de l’exposició és tota una lliçó de moral cristiana i de submissió per a les dones, el Llibre de les dones (1452), de Francesc Eiximenis.

Del ball de l’agutzil al poliamor

Amb l’amor cortès van arribar els poetes que suplicaven els favors de dames inaccessibles. No és gaire platònica, però una de les peces més importants de l’exposició és el pergamí Roman de la Rose (1400). “Escrit per Jean de Meung i Guillaume de Lorris, és la primera obra eròtica occidental, i ara és la primera vegada que s’exposa”, diu Boya.

Al món pagès català tot era molt més pragmàtic. No hi havia gaires ocasions per trobar parella i s’organitzaven balls en què l’agutzil empenyia les tímides parelles perquè ballessin juntes, com es pot veure en un dels films que es projecten. Una de les peces més curioses del món rural són les esquelles. S’utilitzaven per castigar els matrimonis que la comunitat considerava que eren “contraris a la norma”: “Si es casaven dos vidus o un vidu amb una soltera o una dona de reputació dubtosa, els veïns anaven sota casa seva i feien sonar les esquelles durant la nit. Era un control social del casament però generava problemes d’ordre públic i es va acabar prohibint”, destaca Boya.

La primera imatge de la part dedicada a l’amor romàntic no és gaire engrescadora. Es tracta d’una pintura a l’oli d’un suïcidi de José Garnelo y Alda. I és en aquesta etapa quan apareixen per primera vegada els vestits blancs de núvia. La primera a utilitzar-lo va ser la reina Victòria d’Anglaterra al segle XIX, que en aquell moment marcava tendència.

Hi ha amors burgesos, amors obrers i amors revolucionaris. L’exposició mostra el document del primer matrimoni civil que hi va haver a Catalunya: es va celebrar a Reus el 1868 durant la I Repúbica. És també en aquest espai d’amor romàntic on es mostra el seu contrapunt: la prostitució, que era molt freqüent a Barcelona. El 1918 fins i tot hi havia una guia “només per a cavallers” amb el títol Guia nocturna. Cases... d’hostes... per a cavallers. Una de les peces més curioses és la porta principal del famós meublé barceloní La Casita Blanca.

El museu també ha recuperat els dibuixos pornogràfics que Eusebi Planas va fer el 1884. “No s’ha conservat cap llibre de Planas, només alguns dibuixos que ell va donar a la Biblioteca Lambert Mata de Ripoll”, diu Bayo. Queda poc rastre dels dibuixos i textos que al segle XIX van convertir Barcelona en una de les capitals del món del porno.

L’exposició es tanca amb l’ideal de l’amor avui. El matrimoni, malgrat tot, continua sent popular i tornen els casaments fastuosos. S’han legalitzat les parelles del mateix sexe. La poligàmia és legal en un centenar de països. Augmenta el nombre de segones noces i hi ha noves formes de parella: estar junts però viure separats, relacions híbrides (un membre és monògam i l’altre no) i les relacions poliamoroses. És l’amor plural.