L’Almodóvar més contingut retorna al seu univers femení

BarcelonaUna de les crítiques habituals que fan els detractors del cinema d’Almodóvar és la seva falta de versemblança, l’estilització de la realitat al servei del melodrama o la comèdia. En aquest sentit, la situació que va tocar-li viure ahir al director va ser absolutament almodovariana: el mateix dia que el repartiment de Julieta presentava a Barcelona la nova pel·lícula del manxec, un Almodóvar absent va desmentir a través d’un comunicat l’evasió d’impostos filtrada pels papers de Panamà i va rebre la notícia de la mort de la seva actriu fetitxe, Chus Lampreave, la seva “mare cinematogràfica”. Un mal dia per deixar d’esnifar cola, que diria el controlador aeri d’ Aterra com puguis.

Per contra, el seu nou film, que arriba divendres als cinemes, no dóna més raons per afegir llenya al foc. Tot i que irregular, Julieta és un dels treballs més satisfactoris de l’última etapa del cineasta. Després de la farsa fallida de Los amantes pasajeros, el director vira cap al drama més auster, sense humor ni cançons per endolcir el glop. Tampoc hi ha catarsis emocionals ni paroxisme: les dones de Julieta no estan a punt de tenir un atac de nervis, sinó abatudes o absents. És potser l’Almodóvar menys almodovarià, una història sobre l’absència i el dolor, sobre personatges atrapats en circumstàncies tràgiques que no són fruit de les seves decisions.

En l’origen de la pel·lícula hi ha tres relats curts de la Nobel de literatura Alice Munro - Destí, Aviat i Silenci, protagonitzats pel mateix personatge- que van embruixar Almodóvar fins al punt de comprar-ne els drets per adaptar-los en el que hauria sigut la seva primera pel·lícula en anglès. Però el director va canviar d’idea en veure el litoral de Vancouver on s’ambienten els relats, massa “depriment” per al seu gust, i es va guardar el guió al calaix. Quan el projecte ressuscita al cap d’uns anys, la història s’ha transformat i Almodóvar se l’ha endut al seu terreny lingüístic i geogràfic: la costa de Vancouver és ara la de Galícia i l’actriu que l’havia de protagonitzar s’ha multiplicat per dos. El director ha optat per dues intèrprets, Adriana Ugarte com la Julieta jove i Emma Suárez com la més madura.

Una jugada arriscada, perquè el film planteja un recorregut lineal per la vida del personatge, sense grans salts en el temps. Per tant, hi ha un moment en què Ugarte simplement deixa pas a Suárez en una escena sublim que es podria situar fàcilment entre les millors de la carrera del manxec. Però Julieta també treu profit de la memòria fílmica de l’espectador, fent que Ugarte llueixi en alguns moments uns cabells rossos i un pentinat que evoca els que portava de jove la protagonista de La ardilla roja.

Respectar el misteri

La pel·lícula arrenca precisament amb la Julieta interpretada per Suárez, a punt de marxar de Madrid per començar una nova vida a Portugal. Però una trobada casual amb una amiga de la seva filla la deixa en estat de xoc i desfà les maletes. Quan el seu company (Dario Grandinetti) li demana explicacions, ella les hi nega. “Sempre he sabut que hi ha una part important de la teva vida que no m’expliques i sempre ho he respectat”, diu ell. “Espero que ho segueixis fent”, replica ella, secament. Aquest misteri és, precisament, el motor de Julieta, l’interrogant al qual la pel·lícula respon epistolarment a través de la carta que la protagonista escriu a la seva filla. La protagonista del film, com altres figures de l’univers almodovarià, és una dona abandonada, però la seva solitud no és la d’una dona despitada, sinó la d’una mare trencada per una pèrdua que encara no entén.

La contenció emocional que Almodóvar s’imposa a Julieta fa que es recolzi més que mai en la banda sonora d’Alberto Iglesias, que es vesteix de Bernard Herrmann barrejant la intriga i el romanticisme, les cordes i els vents del jazz. La pel·lícula viatja a través de les edats adultes de la protagonista amb fluïdesa; no hi ha tants silencis com apuntava la primera opció de títol -el va canviar per no coincidir amb Silencio,el pròxim treball de Scorsese-, però sí depuració narrativa. El talent d’Almodóvar com a director brilla especialment en l’escena en què la Julieta coneix el futur pare de la seva filla, que interpreta el sabadellenc Daniel Grao: és el fragment dels contes de Munro que es conserva més íntegre en l’adaptació d’Almodóvar, que es permet tantes llicències que és més lícit parlar de Julieta com un film inspirat en Alice Munro que no pas d’una adaptació.

Així i tot, l’ambició d’Almodóvar d’abastar trenta anys d’una vida fa que es vegin algunes de les costures que lliguen les històries. Alguns fets decisius del relat s’expliquen a corre-cuita, hi ha trames tan poc perfilades que es podrien suprimir perfectament (la dels pares de la protagonista) i els personatges tendeixen a verbalitzar el seu món interior, un costum habitual en la filmografia del director però que aquí contrasta amb la pretesa sobrietat d’estil.

Sigui com sigui, a Julieta hi són les constants del director: la immersió en la intimitat de les dones, la solidaritat femenina com a refugi, la força de l’instint davant la raó... ¿Un Almodóvar jugant a ser Bergman, potser a la caça de la seva desitjada Palma d’Or? Tot i que encara no s’ha anunciat la seva participació a Canes, la presència de Julieta al festival és una aposta quasi segura. Una altra cosa és la seva possible victòria: no sembla probable que Julieta triomfi allà on Volver i Todo sobre mi madre van fracassar, encara menys amb els papers de Panamà flotant en l’ambient.