Un dels poemes més coneguts de Les flors del mal és el sonet en què Baudelaire compara l’enormitat i feixuguesa dels albatros amb la figura del poeta. La versió de Xavier Benguerel, publicada el 1985, és en rima consonant, com passa amb la resta de poemes. Llovet, en canvi, va optar el 2007 per “respectar la mètrica i la rima només quan fos possible” per “l’objectiu d’evitar termes rebuscats”. “Baudelaire és un poeta que va escriure en una llengua que sovint és col·loquial -explica-: calia fugir de les solucions ortopèdiques”. Arnau Pons considera que la traducció de Benguerel “no és tan arcaïtzant com Llovet deixa entendre”; la de Llovet, així mateix, és caracteritzada per una “absència total de música”. A Pere Rovira, la traducció de Llovet tampoc l’acaba de convèncer: “Hauria d’haver seguit algun criteri formal. Com que no ho va fer, en alguns casos perd la gràcia”.
Souvent, pour s’amuser, les hommes d’équipage
prennent des albatros, vastes oiseaux des mers,
qui suivent, indolents compagnons de voyage,
le navire glissant sur les gouffres amers.
A peine les ont-ils déposés sur les planches,
que ces rois de l’azur, maladroits et honteux,
laissent piteusement leurs grandes ailes blanches
comme des avirons traîner à côté d’eux.
Ce voyageur ailé, comme il est gauche et veule!
Lui, naguère si beau, qu’il est comique et laid!
L’un agace son bec avec un brûle-gueule,
l’autre mime, en boitant, l’infirme qui volait!
Le Poète est semblable au prince des nuées
qui hante la tempête et se rit de l’archer;
Exilé sur le sol au milieu des huées,
ses ailes de géant l’empêchent de marcher.
(Original de Charles Baudelaire)
Sovint, per esbargir-se, els homes d’equipatge
capturen uns albatros, magnes ocells marins,
que, indolents companyons, segueixen el viatge
de la nau que s’esmuny sobre els avencs salins.
Tot just entaforats en la insòlita escena,
aquests reis de l’atzur, maldestres i porucs,
per la coberta es mouen arrossegant amb pena
les seves ales blanques a tall de rems feixucs.
L’alat viatger amb cara tan inepta i adusta!
Tan bell adés i, ara, risible, lleig i moix!
L’un excita el seu bec amb la pipa de fusta,
l’altre un alacaigut imita fent-se el coix!
El Poeta és semblant al rei de les altures,
veí de la tempesta, ni dels arquers fa cas;
exiliat en terra i blanc de les censures,
ses ales de gegant van destorbant-li el pas.
(Versió de Xavier Benguerel)
Sovint, per divertir-se, les tripulacions
capturen els albatros, ocells grans de l’oceà,
que, companys indolents, segueixen el viatge
del vaixell que s’esmuny sobre severs abismes.
Un cop els han deixat jaient damunt la fusta,
els prínceps de l’atzur, maldestres i porucs,
arrosseguen feixucs les seves ales blanques
per sobre la coberta, com si es tractés de rems.
Viatger que volava... ara maldestre i indolent!
Tan bell fa poc... ara ridícul, repugnant!
Un li remena el bec amb una pipa curta,
l’altre es fa el coix i imita l’esguerrat!
El Poeta és semblant a aquest príncep dels núvols
que coneix la tempesta i es mofa de l’arquer;
exiliat per terra, enmig de les xiulades,
les ales de gegant no el deixen caminar.
(Versió de Jordi Llovet)