Charles Baudelaire, arquitecte de la poesia moderna

Barcelona“La poesia moderna seria difícil d’explicar sense un autor com Charles Baudelaire. Utilitzant formes clàssiques va aconseguir dir coses que fins llavors no s’havien pogut llegir”. El poeta, novel·lista i dietarista Pere Rovira parla amb la saviesa de qui ha llegit i rellegit Les flors del mal al llarg dels anys. El va descobrir “de molt jove”, però hi va tornar amb més profunditat “i traient-me un profit més gran” quan ja havia superat els trenta anys: “Per llegir-lo bé necessites que t’hagin passat unes quantes coses a la vida”, assegura. Rovira va explicar Baudelaire als seus alumnes de la Universitat de Lleida durant diversos cursos i mentre treballava en els seus llibres el va començar a traduir: va publicar Vint-i-cinc flors del mal el 2008, només un any després que n’aparegués la versió completa de Jordi Llovet. “He anat traduint més poemes de Baudelaire i actualment en tinc una cinquantena -recorda-. La intenció és fer-los tots. Hi vaig treballant”.

Les flors del mal, l’únic llibre de poemes de Charles Baudelaire -que va morir el 31 d’agost del 1867 a conseqüència de la sífilis-, és un dels cims de la literatura del segle XIX, un clàssic universal que ha influït centenars d’autors, des de Stéphane Mallarmé i Arthur Rimbaud fins a Marcel Proust, Julio Cortázar, Salvador Espriu i alguns versos de Mercè Rodoreda, com assenyala encertadament Arnau Pons en l’assaig Paraules de farciment ( L’Espill, 2008), on cita, entre d’altres, “el llavi contra el coll amolla el seu verí” i “adorables cadàvers que un sol desig confina”, on ressona la veu de l’autor francès.

Versos elèctrics i pesants

En la quarta edició de Les flors del mal -pòstuma: va aparèixer el 1868- Baudelaire hi aplegava 150 poemes. Jules Renard remarcava al seu Diari les frases “carregades de fluids elèctrics” del poeta, i més endavant Julien Gracq afegiria: “No hi ha versos que pesin tant com els de Baudelaire. Pesen a causa d’aquella gravidesa característica del fruit madur que està a punt de caure de la branca a la qual obliga a doblegar-se [...]. Els seus versos es torcen contínuament sota el pes dels records, els problemes, el dolor, les voluptuositats rememorades”. A l’enlluernador La Folie Baudelaire, Roberto Calasso escrivia: “Els espasmes de Baudelaire tenen una vibració urgent i impactant. Són reaccions a potències que empresonen el cos abans i tot de conquerir-ne la ment”.

Nascut el 9 d’abril del 1821 a París, Charles Baudelaire va créixer a la capital francesa, combinant la veneració cap a la seva mare amb l’odi cap al padrastre, el militar Jacques Aupick. Un dels primers poemes que va escriure és A una dama criolla, datat del 1841 i confegit mentre el jove Charles era a l’illa de la Reunió: el padrastre l’hi havia enviat perquè creia que portava una vida “escandalosa”. Des de la tornada a París, Baudelaire va combinar l’escriptura literària amb la crítica d’art i la traducció de l’obra d’Edgar Allan Poe. Tot i que el 1842 va rebre l’herència del seu difunt pare -equivalent a uns 250.000 euros- l’escriptor no deixaria d’endeutar-se durant la resta de la vida. “Hi ha quatre temes que sovintegen Les flors del mal -recorda Jordi Llovet, que amb la seva traducció catalana, publicada a Edicions 62 l’any 2007, va guanyar el premi Ciutat de Barcelona-. El primer és l’aparició de la ciutat moderna i contemporània, habitada per una burgesia decadent, la del Segon Imperi. En poesia, només James Thomson se n’havia ocupat abans, al cicle The seasons. El segon tema té a veure amb la descripció de l’amor, que és discreta i sense gaire aparat eròtic, malgrat que en l’edició del 1857 li van censurar sis poemes on s’ocupava, entre altres assumptes, de lesbianisme: els referents de Baudelaire són divuitescos, renaixentistes i fins i tot medievals”. Llovet, que va resoldre la traducció “en dos estius de feina”, exposa els altres dos temes: “Els poemes sobre els excessos, fonamentalment l’haixix i l’alcohol, van ser una sorpresa a l’època. Finalment, hi ha un quart aspecte poc debatut, i és el cristianisme de l’autor, que és profund i molt sincer, compartit amb un altre autor de l’època, Gustave Flaubert. En Baudelaire, aquest cristianisme el trobem sobretot en els poemes dedicats a les velletes”.

La primera versió catalana de Les flors del mal va ser publicada el 1985 a Llibres del Mall, i anava signada per Xavier Benguerel, tot i que anteriorment Joan Capdevila, Rossend Llates i Marià Villangómez n’havien traduït alguns poemes. “Qui va començar la traducció del Mall era Xavier Bru de Sala, però Benguerel, que tenia força poemes traduïts durant l’exili, va decidir tornar-s’hi a posar -comenta l’editor Ramon Balasch-. Les seves versions són d’una gosadia increïble, però se’n surt molt bé”.

“El més interessant de Baudelaire és la mirada sobre els altres que, en definitiva, ens proporciona sempre una mirada sobre el més fosc o inconegut d’un mateix -explica el poeta i crític literari Jordi Llavina, que aquesta tardor publica llibre, Ermita -. Els seus cecs (“ Ils traversent ainsi le noir illimité ”: recordo que duia aquest vers escrit en una carpeta, quan estudiava BUP), les seves prostitutes, aquells gats de ciutat... totes i cada una de les seves patètiques criatures ens parlen sobre alguna cosa de nosaltres mateixos que o bé no coneixem, o ens fa por de conèixer o ens neguem a conèixer”.

Un escriptor total

“Baudelaire va ser un escriptor que es va avançar en tot: a més de Les flors del mal, va escriure cròniques dels salons d’art que s’anticipen al to i l’estil del que es faria més endavant, és un mestre dels poemes en prosa [recollits pòstumament a Spleen de París, 1869], escriu apunts íntims i un assaig tan singular com Els paradisos artificials ”, comenta Andreu Subirats, que en va publicar una traducció catalana a Días Contados el 2014. “És fàcil associar aquest llibre amb els excessos del mateix autor, però en realitat és una crítica als processos addictius i un elogi de la poesia com a substitut de l’opi, l’haixix i el vi”. Subirats, que està a punt de publicar poemari a LaBreu, Cendres a estós, ressalta també “el compromís amb la classe obrera” de Baudelaire i “l’aparició de l’inconscient i els somnis”. Les diverses cares de la seva personalitat treuen el cap en versos, articles i assajos. “A vegades és místic i d’altres demoníac -reconeix-. Com que es troba a prop del sentit compassiu del cristianisme, també detecta la part més egoista i animal de l’ésser humà”. El vessant més autobiogràfic de Baudelaire fa anys que interessa a Pere Rovira. A més d’haver-ne traduït la biografia d’un dels grans amics de l’autor, Charles Asselineau -publicada a Pre-Textos el 2004-, actualment té un nou projecte entre mans: “Estic acabant la traducció catalana dels dietaris i escrits íntims, juntament amb una selecció breu de la correspondència. A França, país de grans moralistes, Baudelaire va saber-hi aportar una mirada diferent”.