'El lago del ganso salvaje': Diao Yinan estilitza el 'noir' amb laconisme i imprevisibles brots de violència

BarcelonaDirecció: Diao Yinan. Guió: Diao Yinan. 111 min. Xina (2019). Amb Hu Ge, Gwei Lun Mei, Liao Fan i Wan Qian.

Un policia deixa caure accidentalment una pistola davant un sospitós emmanillat, que la recull del terra i, gairebé per instint, obre foc, desencadenant una massacre que la càmera recull en pla fix, tan estupefacte davant el sobtat ballet de bales com la resta de personatges o els mateixos espectadors. En aquesta escena memorable de Black coal, el film amb què va guanyar l’Ós d’Or a Berlín el 2014, Diao Yinan patentava una manera de posar en escena la violència com un brot caòtic però inevitable, pel qual no existeix la preparació prèvia, que ara sublima en El lago del ganso salvaje.

D’ençà que va debutar amb el thriller laboral Uniform, el director xinès sempre havia sospitat que l'única manera de retratar fidedignament les dinàmiques del seu país era a través de la sordidesa d'unes relacions socials d'agressivitat sistematitzada, però no ha sigut fins a les seves obres més recents quan Diao s'ha adonat que aquest caldo de cultiu podia desplegar-se idealment en un relat policíac. En El lago del ganso salvaje, un criminal malferit i en el punt de mira per la seva implicació en la mort d'un policia confia el seu destí en una prostituta a qui troba sota la pluja. La trobada posa en marxa una persecució lacònica, que no pot ser qualificada de fugida perquè els personatges són incapaços d'imaginar un lloc a on escapar-se.

El fet que la pel·lícula comparteixi la mirada del director de fotografia Dong Jinsong amb Llarg viatge cap a la nit, de Bi Gan, estrenada fa uns mesos, uneix estèticament els films en un univers de neons somnàmbuls, tot i que el vagareig en pla seqüència d'aquella cinta no té gaire a veure amb el muntatge precís amb què Diao talla i mostra les accions i, en especial, els ballets de bales, trobant la respiració de les imatges amb un mestratge que, a Canes, Quentin Tarantino no dubtà d'ovacionar sonorament. El que agermana veritablement les pel·lícules –i també d’altres recents com La cendra és el blanc més pur de Jia Zhangke– és la concepció del noir no com a gènere i tipologia de relat, sinó com una temperatura emocional, que penetra en els ossos com una humitat freda. Les passions i baixeses que mouen aquests personatges no són gaire diferents d’aquelles que feien agafar febre a les criatures que vivien i morien a les pàgines de James M. Cain o Raymond Chandler, però l’autèntica preocupació dels antiherois de Diao no és altra cosa que guanyar terreny a la nit, movent-se constantment per la immensa geografia xinesa –on tothom sembla haver extraviat els seus éssers estimats–, retardant el moment inevitable en què la foscor que els assetja acabi per devorar-los del tot.