Lady Gaga cura ferides triomfant a Barcelona

BarcelonaLady Gaga. PALAU SANT JORDI 14/01/2018

Com passa amb la majoria d’estrelles rutilants del pop d’estadi, la carrera de Lady Gaga és una muntanya russa en què el triomf artístic i el personal semblen anar de bracet: si un no funciona, l’altre tampoc. El quart Sant Jordi de la cantant nord-americana arribava en un dels seus pitjors moments, sobretot després d’anunciar que patia fibromiàlgia i d’anul·lar la gira europea que parava a Barcelona al setembre. Paradoxalment, les males notícies se succeïen només sis mesos després de triomfar en la Champions league del planeta pop: l’actuació al descans de la Superbowl. Amb l’amenaça real que Gaga deixi la música una llarga temporada, l’artista va reprendre ahir la part europea del Joanne World Tour en un pavelló ple a vessar.

Un marcador mastodòntic feia el compte enrere per acabar desapareixent i permetent que emergís la figura de Gaga, alçada sobre una bastida per encetar el xou igual que al seu últim disc, amb Diamond Heart. Enfundada en un bodi negre i certa estètica vuitantera, la diva va despertar, d’inici, les seves imperfeccions (“No soc perfecta, però tinc un cor de diamant”, diu a la tornada) amb un pop canònic que combina el mig temps i l’explosió saltimbanqui i precedint l’aproximació country d’ A-Yo. El primer himne que va caure va ser Poker face, un cant a l’empoderament que va ressonar descomunal per recordar-nos que sota la Gaga vulnerable que mostra el recent documental estrenat a Netflix ( Gaga: five foot two ) hi ha una artista provocativa, poderosa i desafiant.

Passeig discogràfic

El Sant Jordi va mutar en un infern (amb foc real a l’escenari i projectat en tots els plasmes), i per començar el segon acte -n’hi va haver fins a set- l’artista va passar de provocar una rave multitudinària amb Scheiße a la celebrada Alejandro, en què va tornar a fer lluir la seva vis hortera que juga amb els marges de l’autoparòdia, amb la qual fa el fet diferencial respecte a altres dives pop. La lògica del Joanne World Tour era tan tancada com sempre: blocs curts en què combina temes de Joanne, el seu elapé més eclèctic, amb cançons antigues, i que acaben amb algun dels èxits més reconeixibles. En el següent va revisar Love game i Just dance (del seu debut, The fame, del 2007) i el va tancar amb la imprescindible Telephone, cantada originàriament amb Beyoncé.

La patrona del diferent

També hi va haver part intimista, amb piano, en què va destacar en una de les cançons més excitants -no n’hi ha gaires- de Joanne, Come to mama, un tema en què Gaga sembla voler ser una Ronnete. La calma va durar poc -The edge of glory -: va tornar a explotar frenèticament amb Born this way, que aquí hem vingut a això, a ballar i cantar a pulmó. És el que demanaven els little monsters, com s’anomenen els fans més fidels de la novaiorquesa, patrona del diferent, del marginat, de l’incomprès.

Tot i alguns trasbalsos sonats en l’última dècada, sobretot a nivell discogràfic ( ArtPop, el seu tercer àlbum, va ser un autèntic desastre comercial), Lady Gaga, que va recordar les víctimes dels atemptats de la Rambla, segueix tenint un xou imbatible. El Joanne World Tour és una òpera pop en què l’oci passa per davant de tot: un espectacle total que arrasa tot el que es troba, entre l’emoció i la pausa, focs artificials, passarel·les impossibles i una maquinària incomparable. Gaga se’n va anar deixant la immortal Bad romance pràcticament per al final. Que no sigui dimarts, en el segon concert a la ciutat, l’última vegada que la sentim a Barcelona.