Lady Gaga dona la cara per Bradley Cooper
Els germans Coen presenten a Venècia ‘The ballad of Buster Scruggs’, el seu primer film de Netflix
VenèciaArribats a Venècia per presentar una nova versió del film Ha nascut una estrella, Lady Gaga i Bradley Cooper es passejaven ahir per la Mostra com dos debutants. La pel·lícula és l’ opera prima com a director del protagonista de la saga de Ressaca a Las Vegas i suposa l’estrena de Gaga com a estrella d’una gran producció de Hollywood. El duo va intercanviar infinitat d’elogis durant la roda de premsa de la pel·lícula: Gaga va ser taxativa en afirmar que el seu partenaire és “millor actor” que ella, la qual cosa queda ben palesa veient la quarta versió del clàssic musical. Tot i que la declaració més reveladora de la diva del pop va fer referència a la primera trobada amb el seu director i company de repartiment: “El Bradley es va acostar i amb una tovalloleta em va treure el maquillatge que portava a la cara. Així era com em volia veure a la pel·lícula”.
L’escena descrita per Gaga es repeteix al començament de la pel·lícula, quan Cooper, en la pell d’una estrella del rock, treu una cella postissa a la jove cantant. El gest esdevé un símbol de la disposició de Gaga a desemmascarar-se a la pantalla: s’allibera de l’artificiositat del seu personatge públic i intenta demostrar que darrere l’aparatositat de les disfresses hi ha un talent genuí. En un primer moment, sembla que Cooper hagi de fer el camí invers, afectant un accent impostat del sud. Tanmateix, si hi ha un tret que caracteritza la personalitat actoral de Cooper és la transparència, així com una certa bonhomia i dignitat, una combinació de factors que atorga una entitat pròpia a aquest remake. Lluny de la sensació de condemna irremeiable que transmetia el James Mason de la magistral versió del 1954, i també al marge del festival d’infantilisme de Kris Kristofferson en l’oblidable versió del 1976, Cooper aconsegueix donar forma a un discret però solvent drama sobre un home noble condemnat pels traumes d’infantesa i per l’alcoholisme.
Els Coen vampiritzen el ‘western’
Deu anys després de la seva última visita a la Mostra per presentar Cremeu-ho després de llegir-ho, els germans Joel i Ethan Coen van tornar a trepitjar el Lido per presentar la seva primera producció de Netflix, The ballad of Buster Scruggs, on revisiten el gènere del western, que ja van abordar a la seva manera a Valor de llei (2010) i també a No és país per a vells (2007). El film, format per sis històries independents que apunten cap a diferents tons i registres, comença amb un capítol breu i caricaturesc en què Tim Blake Nelson interpreta el personatge que dona títol al film: un cowboy que passeja per escenaris lluminosos i límpids la seva personalitat cantaire i homicida. D’altra banda, el cim de la pel·lícula arriba amb el capítol més llarg de tots, en què Zoe Kazan lluita contra un present i un avenir infaustos mentre descobreix el que significa la complicitat i el compromís durant una travessia en caravana.
Les transicions entre els capítols de The ballad of Buster Scruggs mostren les pàgines d’un volum de relats il·lustrats, fet que convida a imaginar el film com la impossible trobada entre l’imaginari de Mark Twain, amb el seu enginy desenfadat, i el de Cormac McCarthy, amb el seu implacable i sinistre nihilisme. Estèticament la pel·lícula resulta tan extravagant -a vegades hi impera un hiperrealisme digital- que sembla més apropiat vincular-la al món de la vinyeta que al cinematogràfic. De fet, l’artificiositat de certs recursos (els rajos de sang digitalitzada, una il·luminació fortament expressiva) converteix la pel·lícula en una obra tancada sobre si mateixa, amb la qual els Coen es refugien en l’interior del seu món a la recerca de la seva essència filosòfica.
La pel·lícula perduda d’Orson Welles fa història a Venècia
A la Mostra de Venècia no hi haurà un esdeveniment més rellevant que la presentació de The other side of the wind, l’última i perduda obra d’Orson Welles, filmada entre el 1970 i el 1976 entre notoris problemes de finançament. Amb un repartiment liderat per John Huston, Peter Bogdanovich i Oja Kodar -la parella de Welles durant els seus últims anys de vida-, la pel·lícula ha estat finalment acabada gràcies al suport financer de Netflix, la titànica tasca del muntador Bob Murawski i la partitura composta per Michel Legrand.
La pel·lícula, organitzada com un fals documental (a la manera de F for Fake, també de Welles), ofereix un satíric joc de miralls metacinematogràfic en què un grup d’egòlatres cineastes del període clàssic (Huston) i del nou Hollywood (Bogdanovich) intenten acabar una pel·lícula que sembla tenir vida pròpia, i que respon a unes coordenades estètiques més pròpies de la modernitat europea, a mig camí entre el cinema de Jean-Luc Godard i Michelangelo Antonioni. Així, The other side of the wind funciona com un subversiu atzucac, un torrent d’imatges fragmentades que persegueixen un fascinant estat d’abstracció, en què la sensualitat, els miratges (que semblen sublimar el final de La dama de Xangai ) i l’entrecreuament de mirades perfilen un nou punt de partida per a la història del cinema. I tot això de la mà de qui va portar el classicisme fins al seu zenit expressiu. És una lliçó de l’inconformisme perenne i immortal d’Orson Welles.
