'La nube': quan el capitalisme voraç és un eixam de llagostes assassines

BarcelonaA la primera onada de renovadors del terror francès per la via més extrema i cruel (Pascal Laugier, Alexandre Bustillo, Julien Maury i Xavier Gens) se'ls ha afegit últimament una nova fornada de creadors de malsons més sofisticats i cerebrals. El primer cop a la taula el va donar Julia Ducournau amb el canibalisme sexi de Cru –ha d'estar al caure el seu segon llarg, Titane–, i el segon l'ha donat Just Philippot amb La nube, que va triomfar al Festival de Sitges amb el premi especial del jurat i el de millor actriu per a Suliane Brahim. A Philippot el precedeix una aclamada carrera com a director de curts –va passar per Sitges fa deu anys–, però, tot i així, sorprèn la maduresa del seu debut en el llarg i que es defensa molt bé en el registre dramàtic, compleix amb l'obligació de produir imatges noves i terrorífiques i s'enlaira quan elabora un discurs sobre el món actual i la nostra manera d'habitar-ho.

A La nube, que arriba als cinemes divendres, Philippot posa el focus en la lluita d'una mare soltera per fer viable la seva granja de llagostes, un negoci tan sostenible i respectuós amb la natura (“la llagosta té les mateixes proteïnes en 100 grams que la vedella en 150”, repeteix) com ruïnós per a la Virginie, que gairebé no obté rendiments econòmics fins que un dia, accidentalment, les llagostes s'alimenten de la seva sang i la producció augmenta exponencialment. Però amb la productivitat també augmenta la set de sang de les llagostes, que en un sospir passen de ser un substitut de la carn a un carnívor voraç. “Llegint el guió l'insecte no em feia por –reconeix el francès, que es confessa amant de la natura i també dels insectes–. El que em feia por era el nombre de llagostes, perquè no és possible controlar centenars de milers d'individus. Això ens posa al mateix nivell de les catàstrofes naturals que ens sobrepassen, i penso en el covid, els tsunamis i les tempestes. Però el que és formidable és que tot parteix d'un insecte inofensiu”.

Catàstrofe humana

El francès ja havia enfrontat els seus personatges a desastres ecològics a l'angoixant curt Acide, en què un pare i un fill miren de sobreviure en un món arrasat per constants pluges àcides. Quan va descobrir el guió de La nube a la residència de la revista SoFilm es va adonar que “en el cor tant del curt com del llarg hi ha una història d'amor familiar i que l'objectiu dels dos projectes és parlar d'un fet íntim i uns personatges enmig de l'espectacle d'una catàstrofe”. La clau de La nube és que la seva plaga bíblica de llagostes no sorgeix per designi diví, sinó per la intervenció interessada de l'home, que desestabilitza l'equilibri de la naturalesa per obtenir un benefici econòmic.

Irònicament, la perpetradora és la mateixa Virginie, que ho dona tot i descuida els fills per aixecar un negoci sostenible i respectuós amb la natura però acaba encarregant litres de sang d'un escorxador per saciar la set de sang dels insectes i mantenir alta la seva producció. Philippot la presenta com una dona “que té bones idees i les posa en pràctica de manera correcta”, però deixa clar que no n'hi ha prou tenint la raó del teu costat per sortir-te’n. “La lògica actual del comerç l'empeny a destruir lentament la seva harmonia amb la natura, perquè l'únic valor que el mercat consolida és el de produir com més barat millor –diu–. El problema és que la mateixa harmonia que el mercat menysprea no era una aposta de màrqueting, sinó el cor del seu negoci”.

Però si La nube destaca per sobre la majoria de films recents d'ecoterror –un subgènere que cotitza en alça als festivals– no és només pel seu discurs sobre el xoc entre capitalisme voraç i natura, sinó perquè posa en escena les seves idees amb elegància i intenció, introduint l'element fantàstic amb comptagotes i deixant que la tensió vagi encerclant els personatges i l'espectador. Sense servitud al cop d'efecte ni pirotècnia dramàtica, però amb una factura visual sòlida en la construcció de les atmosferes i la plasmació de l'eixam implacable, un monstre creat amb l'ajut de l'especialista d'efectes especials Antoine Moulineu, que ha treballat en films de Christopher Nolan i James Cameron. “Volia que els efectes fossin com més realistes millor, així que vam treballar amb llagostes reals en algunes escenes i per al núvol vam emprar efectes digitals, però sempre amb persones reals en primer pla perquè l'amenaça semblés real”, explica Philippot, que apunta maneres per acabar dirigint projectes internacionals. De moment, Netflix ha comprat La nube per a tots els seus territoris excepte França, Espanya i la Xina.