"L'única certesa és que el pensament crític és la resposta"

BarcelonaEl Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) fa trenta anys. És una mena de fàbrica d'idees que va néixer impulsat per Josep Ramoneda (Cervera, 1949), que en va ser el primer director, fins al 2011. Des del 2018 la directora és Judit Carrera (Barcelona, 1974). Tots dos dialoguen sobre el passat, el present i els reptes del CCCB.

Josep, què volies que fos el CCCB? I s'assembla al que volies que fos?

— Josep Ramoneda: S'hi assembla, sí. Això és el més fàcil de dir. Què volia que fos? En aquell moment a Europa hi havia una certa tendència a l'eufòria. Havia caigut el mur de Berlín i hi havia la sensació que es componia un món nou i que havia de ser millor. En aquest context, i també amb el paper que havia jugat Pasqual Maragall a Catalunya, a Barcelona i a Espanya, em va semblar interessant la idea de la ciutat de les ciutats. És a dir, utilitzant la potència de Barcelona, cada vegada més significada com a ciutat en el sentit més potent de la paraula. L'objectiu era, a partir de la cultura urbana, construir un centre cultural que ho integrés una mica tot, sense tenir les característiques d'un museu. Mai ens vam plantejar tenir col·lecció. És una cosa muntada sobre l'activitat permanent, no sobre l'acumulació i la reserva, tot i que també hi ha un arxiu de tot el que s'ha fet. Per tant, què és el que es buscava? Per un cantó, espais de reflexió sobre el món urbà, i per un altre, expressions pròpies de la cultura en tots els àmbits que giressin al voltant de la qüestió de les ciutats. L'esperit de la casa queda bastant definit amb això, però el món ha canviat. I quan el món ha canviat ja hi és la Judit, jo ja no hi soc.

I com es renova aquest món trenta anys després? I aquest esperit?

— Judit Carrera: L'esperit de la institució continua sent el mateix, aquesta vocació d'institució pública oberta, que té capacitat de reflexionar críticament sobre el món a través de diferents llenguatges i formats, amb aquesta llibertat absoluta de vincular el món de la literatura amb el món del cinema, l'arquitectura, la ciència. Aquesta pulsió de llibertat s'ha mantingut, i crec que avui és tant o més pertinent que llavors. El món i l'entorn, la mateixa ciutat de Barcelona, s'ha transformat radicalment en aquests trenta anys i això obliga una exigència d'escolta, d'humilitat, de "pensar en companyia", que és una expressió de Hannah Arendt que a mi m'agrada molt per reflectir l'esperit del CCCB: no fem mai res sols, sinó que sempre pensem acompanyats d'altres institucions, de la vitalitat creativa d'aquesta ciutat i d'aquest país. El CCCB té la vocació a la vegada de ser una institució molt profundament arrelada i molt oberta al món.

Fa trenta anys, deia el Josep, hi havia una certa eufòria. Què és el que tenim ara? Un cert desconcert?

— J.C. Desconcert és una molt bona paraula perquè és aquesta doble sensació de desordre i de desorientació. Hi ha una sensació d'incertesa, de complexitat, també d'una certa por respecte al futur, perquè estem vivint un canvi d'època en temps real i amb una velocitat molt gran, i hi ha la sensació que s'està transformant fins i tot la mateixa noció de què significa ser humà. Ens estem fusionant amb les màquines, les màquines comencen a pensar, estan començant a parlar del debat sobre si tenen consciència, les màquines escriuen, ens preguntem quin és el futur del treball, quin és el futur de l'educació... Són interrogants d'una magnitud molt gran que generen molt d'interès, molta fascinació i molta curiositat, però també molts interrogants i molta por. I en moments de por, la reacció acostuma a ser voler parar i tirar una mica enrere, i aquesta és la reacció que està havent-hi a molts governs del món, a Europa i també molt a prop de casa nostra, per intentar donar una seguretat que en realitat no tornarà mai, per molt que es pretengui.

Probablement estaríem tots d'acord que el CCCB té una personalitat pròpia. Quan va néixer, vas pensar en alguna institució similar, en alguna institució que d'alguna manera pogués assemblar-s'hi o que fos inspiradora?

— J.R. No. Tothom em deia, inclòs l'alcalde Maragall: "Això és el Centre Pompidou de Barcelona". Jo deia que no, que per ser el Centre Pompidou de Barcelona hauríem de tenir una col·lecció d'art de 200.000 peces, una biblioteca que no s'acaba mai, tot un aparell de l'estat francès, que no és qualsevol, al darrere... Doncs no, res de tot això. Nosaltres hem de construir el nostre model a partir de les capacitats i les forces que tenim. Per tant, s’havia de recolzar molt més amb un cert activisme, atraient la gent que val i que podia fer coses noves, que no pas en pensar que podem fer grans projectes carregats de pressupost. I el repte que ara té la Judit és adaptar això a un món que no sabem ben bé on va. No ho sabem qui mana realment, o si ho sabem no som capaços d'acabar d'explicitar-ho, i no sabem si hi ha alguns valors compartits, perquè cada vegada costa més d'entendre. Veiem fenòmens d'autoritarisme, de violència i de totalitarisme que estan tornant, quan ens pensàvem que l'etapa del totalitarisme estava en vies de superació.

Les relacions es fan a través de les persones i no de les institucions, o les relacions es fan amb les institucions, també?

— J.C. Sempre és una suma de totes dues coses: una xarxa de persones, de personalitats, de veus de totes les generacions, de veus d'aquí i de fora, i alhora aquesta xarxa institucional. M'agrada pensar que quan el CCCB es relaciona amb altres institucions europees, per exemple, estem construint projecte europeu a través de la cultura. Una de les grans virtuts del CCCB és el seu grau de llibertat intel·lectual, crec que és realment el seu bé més preuat i la seva singularitat més destacada en relació també amb totes les institucions europees amb les quals nosaltres treballem. En aquest moment d'incertesa tan gran crec que hi ha una única certesa i és que el pensament crític és la resposta. És l'única cosa que sabem, que necessitem més que mai tenir les eines per raonar correctament i poder compartir espais de trobada amb gent que pensa diferent que nosaltres. Hi ha molt pocs espais on sigui possible aquest debat pausat, coral, plural, tranquil, que permeti conviure amb gent que pensa diferent, que és l'objectiu de la política i de la convivència democràtica. I crec que la cultura hi pot jugar un rol molt important, i no només a través del pensament crític, sinó també a través del llenguatge creatiu.

Quin ha sigut el millor i el pitjor moment del CCCB?

— J.R. Aquestes coses són difícils de dir sent-ne part. Però és evident que hi ha un moment de transició en què el CCCB passa algun risc després de la meva sortida. He reconegut moltes vegades en públic que sempre li agrairé al Vicenç Villatoro que va saber entendre la institució i protegir-la en un moment, ja l'octubre del 2017, en què podia no ser fàcil protegir-la i mantenir-la. I el Vicenç ho va fer, i va permetre que després la pogués agafar la Judit amb les condicions perfectament necessàries per seguir.

Per a tu, Judit?

— J.C. Per a mi, com a directora, el pitjor moment ha estat la pandèmia. Tancar la institució durant tres mesos, una institució pensada per a la presencialitat, per al vincle entre els públics i les diferents comunitats, va ser un repte enorme, del qual també vam aprendre moltíssimes coses.

I la institució juga el paper que vosaltres volíeu dins del barri? Ser al Raval no és neutre. Què significa ser al Raval? I signifiqueu el que volíeu significar per al barri?

— J.R. És extraordinàriament positiu per al CCCB estar al Raval. Tot i que en aquell moment el Raval era molt diferent, ja es veia venir que hi podia jugar un paper important. I sabent que no deixaves de ser un OVNI que hi aterra, estàs aquí i has de ser capaç de llegir el barri i de fer-hi les connexions necessàries per continuar-hi sent. Amb totes les dificultats i sabent com és el barri i que el CCCB no deixa de ser un espai una mica elitista, crec que s'hi ha fet i s'hi estan fent, sobretot ara, coses que l'han vinculat al barri.

Us heu convertit en un espai del barri i per a la gent que viu al barri?

— J.C. Sí. Des dels inicis el CCCB va ser una institució molt porosa, molt oberta i molt atenta al barri, sense paternalisme, entenent justament que podíem aprendre moltíssim del Raval. Per a una institució que naixia com un centre dedicat a la ciutat i a l'espai públic, el Raval concentra i ja concentrava a mitjans dels anys noranta pràcticament tots els reptes que les ciutats europees tenen plantejats en aquest moment. La diversitat cultural i religiosa, la densitat urbana, les dificultats d'accés a l'habitatge... Estic molt orgullosa de la tasca que ha fet el CCCB al barri del Raval al llarg dels anys. La pregunta que ens hauríem de fer no és quin és el problema del Raval, que sabem que és un barri molt complex, amb molts reptes, molt difícil i molt fràgil, sinó què podem aprendre del Raval.

— J.R. Abans d'inaugurar el CCCB pel carrer aquest d'aquí davant hi passava molt poca gent. I a partir de les 8 del vespre no era fàcil fer venir la gent aquí. I després va venir la universitat, i va ser una altra cosa que va donar aire i moviment i gent diversa. El Macba va néixer uns quants anys després que nosaltres. Ara ja no és un barri estigmatitzat, és un barri en què hi ha moltes coses diferents, amb potència i reconeixement.

— J.C. A vegades encara parlem de la població nascuda a l'estranger o la immigració com si fos un fenomen nou, i en aquests moments ja estem en terceres i quartes generacions. La pregunta que ens hem de fer és qui són, perquè són ciutadans catalans i hem d'entendre qui són, conèixer-nos més. Per tant, tot el que sigui generació de ponts de coneixement i de reconeixement mutu em sembla que és important. Per exemple, treballem amb un grup de joves asiàticodescendents que es diuen Catàrsia, que són les netes o les besnetes de les primeres dones filipines, pakistaneses i xineses que van venir a Barcelona. Són unes noies que han estudiat aquí, a la universitat catalana i que estan fent una tasca de recuperació dels seus llegats o les seves cultures d'origen sense renunciar a la cultura de destí. Aquesta idea de cultura com a palimpsest, com a capes que se superposen i que tenen la capacitat de coexistir, enriqueix moltíssim la vida cultural d'aquesta ciutat, però tenen tendència encara a ser molt invisibles. La tasca d'una institució cultural com el CCCB també implica donar visibilitat a aquestes noves realitats que ja fa molts anys que passegen pels nostres carrers.

— El risc de la institució era l'elitisme? Un cert elitisme que distanciés la institució d'això, del barri, de la societat, del que realment passa?

— J.R. Podria ser un risc. És a dir, és evident que és una institució en què el factor qualitat i nivell cultural pesa, i per tant això pot tenir un gir elitista. Però deixa de ser un risc en el moment en què està aquí i oberta a tothom qui vulgui incorporar-s'hi, i amb programes suficients perquè s'estableixi una relació amb una certa naturalitat amb, per exemple, les escoles i la gent jove del barri. Pot tenir un deix de marca cultural, és inevitable, però això seria més imputable al fet que els nivells d'educació no evolucionen com haurien d'evolucionar.

— J.C. A mi m'agrada imaginar el CCCB com un espai de traducció en el sentit més filosòfic del terme. Entendre que som capaços de traduir la complexitat de tots els llenguatges culturals, intel·lectuals, etc. al màxim de gent possible i al màxim de diversitat possible. Això és un repte molt complicat, però també és molt bonic, perquè quan aconsegueixes que debats d'una complexitat filosòfica molt àmplia arribin a centenars de persones, dius: aquí hi ha alguna cosa que estem fent bé. Nosaltres fem d'intermediaris, fem de mediadors o d'intersecció entre el coneixement articulat i, evidentment, de trajectòries intel·lectuals i acadèmiques molt llargues, i un públic molt general. Aquesta és una de les singularitats del CCCB des dels seus orígens.

— J.R. Això és molt important, la creença aquesta que si vols estendre la cultura has de baixar la qualitat és perversa, és la manera d'assegurar que no l'estendràs mai, perquè el que estendràs és la ignorància.

— Abans hem parlat del moment més complicat. Quin ha sigut el millor moment del CCCB?

— J.R. N'hi ha molts, em costa triar. En un cert sentit i per afecte amb la persona, una de les primeres que m'ha vingut al cap és l'exposició La Trieste de Magris (2011), amb el Claudio Magris com a protagonista al centre de l'escena. És una cosa d'aquelles que dius: ostres, veus, valia la pena fer tot aquest esforç. Però també les massives presències en algunes de les conferències que s'han fet. Recordo el debut de Zygmunyt Bauman, per exemple. I també situacions que dius que sembla que no poden tenir massa importància, però tenir aquí mateix mitja dotzena d'intel·lectuals d'alt nivell i veure les barreges de complicitat, competència i menyspreus també és interessant. També l'arribada del Sónar va ser un moment interessant, perquè va ser una sorpresa; a més a més, amb aquest tercet sempre passaven coses [el tercet són Sergio Caballero, Enric Palau i Ricard Robles].

— J.C. Em vaig fer gran amb el CCCB, com a visitant. Per tant, per a mi un moment emocionant va ser quan vaig començar a treballar al CCCB, després d'haver vingut i d'haver gaudit d'una institució que tenia aquesta capacitat de fer-te aprendre i fer-te emocionar. Aquesta combinació és molt extraordinària i els que hi treballem o els que vivim el CCCB de prop, sabem que passa moltíssimes vegades. Una de les coses que potser més em satisfà dels últims anys, fins i tot d'abans d'haver-ne estat la directora, és la capacitat que hem tingut de crear públic. Al CCCB hem generat un públic, hem creat una necessitat, unes ganes de debat públic de qualitat, i a mi això és una cosa que em va omplir molt d'orgull.