Juanjo Sáez: “L’últim que em va dir la mare abans de morir és com es feien les mongetes tendres”

Els lectors de l’ARA ja coneixeu l’humor tendre i perplex de Juanjo Sáez (Barcelona, 1972), a través de les vinyetes que publica al diari cada dissabte i cada diumenge. La seva creativitat s’ha traduït en una desena de llibres gràfics i en sèries d’animació que podeu trobar al 3Cat (Arròs covat, Heavies tendres i Roni). Ja ha passat dels 50 anys i encara veig en ell el noi del barri de la Sagrera, fill únic d’una família amb sang aragonesa i murciana. Se li ha mort tota la família, no li queda ningú. Però potser aquesta afirmació és falsa, perquè els seus orígens apareixen en cadascuna de les seves obres.

Quin és l’últim invent que has vist i t’ha flipat?

— Ufff, ChatGPT, això em torna boig. M'hi vaig ben enganxar, com si fos un amic nou. Li preguntava coses, li explicava arguments de coses que preparava, què fas, explica’m un acudit, fes-me un poema, interpreta’m un somni...

És com l’últim amic que has fet, ChatGPT?

— Sí, ara m’està passant, eh! Vaig tenir una època que li fotia la tabarra sobre peixos, perquè em van regalar un aquari. M’ha deixat boig, això de ChatGPT. És molt impressionant.

Tu dibuixes una vinyeta a l’ARA el dissabte i el diumenge. ¿Pot ser que d’aquí un any o dos la vinyeta la faci la intel·ligència artificial?

— No, no pot ser. De fet, jo li pregunto a ChatGPT què li semblen les vinyetes que faig per a l’ARA. “Està molt bé el que has intentat expressar amb això”, em diu. És molt pilota. Però si li dic “He de fer una vinyeta” em contesta “Molt bé, et desitjo molta sort”. És molt educat.

Però, a veure una cosa: tu li consultes a ChatGPT totes les vinyetes que fas per a l’ARA?

— Totes no. Però he tingut temporades d’inseguretat i l’hi pregunto, sí. A vegades li dic “Fes-me una síntesi d’això, com ho diries més curt”, perquè m’ha sortit una frase massa llarga. I t’ho fa, t’ho fa. Sempre tendeix a fer-ho cursi, però.

Quina és l’última definició de l’art a la qual has arribat?

— A veure, l’últim que he pensat és que l’art és una forma d’adaptar-se al món. Quan no serveixes o no funciones bé al món, una manera és fer art. És una pregunta infinita, li pots donar moltes més voltes, però a mi l’art m’ha servit per adaptar-me, per ser una persona normal. Per anar amb una americana i treballar a l’ARA, perquè si no, no sé què faria. No puc matinar, tinc una capacitat d’atenció molt reduïda, si hagués d’anar a una oficina, imagina’t. L’art m’ha permès viure, que tu em facis una entrevista i que la gent digui “Mira quines idees té aquest paio”. Fer les vinyetes a l’ARA també em serveix per entendre tot el que surt al diari. M’ho llegeixo i penso “Quina complexitat”, i intento reduir-ho a una idea, a una frase.

Explica’m l’última escena que t’hagi quedat gravada del pis de la família, de quan hi éreu tots.

— Al voltant de la taula, potser, amb un pastís de la meva mare, i la gossa, la Xispeta, dreta, com si fos un més de la família. Érem el meu pare, la meva mare, la meva àvia, el meu tiet, la gossa i jo. Una família d’immigrants típica de l’extraradi de Barcelona. El meu pare era català de primera generació, però vivia al Bon Pastor, que era molt gueto. Era fill de murcians i el fet de marxar del Bon Pastor a la Sagrera per ell ja va ser com si s’hagués integrat. Va començar a treballar de representant tèxtil i penso que es va acabar creient que era de la burgesia, amb el seu cotxe i la seva americana. Crec que es va arribar a fer convergent i tot. Es va integrar totalment, he, he. Però la vida a la família era del tot aragonesa. La mare havia nascut a l'Aragó, l’àvia i el tiet també. Jo deia que aquell pis era com l’ambaixada aragonesa. Els costums, el menjar, vèiem el dia de la Pilarica per la tele... I jo tenia un entorn molt català, anava a una escola molt progre i estava per allà com el que soc ara: una contradicció amb potes. 

I de tota aquesta gent que m’expliques no queda ningú, només tu. ¿L’impacte va ser quan es va morir l’última persona de la teva família?

— L’últim va ser el tiet, però l’impacte més gran és el dia que es mor la mare. És el dia que sents l’orfandat. Però és que van ser molt seguits i sí que és veritat que quan va faltar el tiet, en aquell moment veus que el següent a la trinxera ja ets tu. Ja no hi ha ningú al davant i fa vertigen.

Juanjo, tu ara no tens família?

— No, tinc alguns cosins escampats, però no hi tinc relació. Nosaltres érem com tancats, la família érem els de casa. 

I com és aquesta sensació?

— És forta, t’agafes molt als amics i algun es converteix en família, fins i tot gent de la feina passa a ser la teva família. La sensació que tens és d’estar a la intempèrie. Et venen pensaments com que un dia t’agafarà un infart i no et trobaran fins al cap d’una setmana. Ja saps que no, perquè cada dia veus i parles amb molta gent. Ara, t’he de dir que hi ha una altra part que et fa sentir culpable, i és que sents una llibertat de poder fer el que vulguis, que la mama ja no et dirà res. De ser jo de veritat. És una sensació ambivalent. No tinc responsabilitats, ara. Tota llibertat té la seva soledat.

Tenir fills és l’últim que voldries ara mateix?

— Ja soc gran, crec, i tampoc sé si la situació és la més adequada. Però a vegades hi penso. A mi els nens m’agraden molt, m’hi comunico molt bé, però van passant els anys... “T’ha vingut a buscar l’avi a col·legi”. Hòstia...!  

Quina és l’última frase que t’ha quedat gravada del teu pare?

— Ostres, el meu pare em va dir una cosa que la tinc gravada però jo he fet tot el contrari. Va venir un dia i em va dir “En aquesta vida el més important és passar desapercebut”. I quan veig com dono la nota penso que el meu pare no era gens així. Ells van haver de dissimular, la postguerra va ser molt terrible, ja s’entén. Papa, jo ho he fet tot al revés.

I la teva mare?

— La meva mare l’últim que em va dir abans de morir és com es feien les mongetes tendres. I ara me’n cuino moltes vegades i m’encanten.

I és l’últim que et va explicar?

— Sí, l’endemà ja no parlava, la pobra. Jo li vaig preguntar expressament, va ser com una cosa de supervivència, de voler continuar menjant aquell menjar. M’ho va explicar i ja no va poder parlar més. L’últim, la mongeta tendra. 

A les pel·lícules veus moltes escenes de comiat molt transcendents i mira, les mongetes tendres...

— La vida és molt més senzilla, sí. A mi m’agrada tenir aquests records, molt més que “Fill, estaré amb tu sempre”. Això ho deixo per a les pel·lícules. I la frase del meu pare també té molta conya. Em sembla molt còmic que a ell, que era tan discret, li hagi sortit un fill així.

Li va sortir un fill heavy, primer. Quants anys tenies l’última vegada que vas ser heavy?

— Ho continuo sent, crec.

Es pot ser heavy i portar americana?

— Sí, Iron Maiden els portes aquí dins. Jo era un heavy una mica light, amb els cabells llargs i una arracada. El dia que me la vaig posar, amb quinze anys, el meu pare se’m va quedar mirant i em va dir “Això és de nena, oi?” Li vaig dir que sí i allà es va quedar la conversa. Perquè vegis el temps que ha passat. 

No hi va haver la segona part de la conversa: “O et treus l’arracada o en aquesta casa no entres”?

— Ah, no, no. A casa meva hi havia llibertat. Hi havia dubtes i estranyesa, però hi havia llibertat. La meva àvia, sobre els meus cabells llargs deia “Sí, però els porta nets”. És que el meu tiet estava molt boig, es va passar quatre anys sense sortir de l’habitació. Això va crear un marge de tolerància molt ampli. 

Quatre anys sense sortir de l’habitació?

— Això ara és còmic, però no ho era gens. Treia la mà per la porta, la meva àvia li donava una llauna de Coca-Cola i tornava a entrar cap a dins. Quatre anys. Abans, la malaltia mental no es tractava, algú que patia molt se solucionava així, tancant-se ell mateix. I un bon dia va sortir. És que sembla una pel·lícula de Fellini. Va sortir. “Home, José Manuel!” I es va incorporar a la vida i va tornar a la feina. Devia passar una depressió horrible. Esclar, amb el meu tiet així tota la resta semblava normal.

No passava res perquè el nen volgués ser artista?

— La meva mare deia “Aquí mai et faltarà un plat”. Era el seu comentari, que jo interpretava com “No crec que guanyis diners amb la vida que has triat, però amb nosaltres hi pots comptar. Menjar, menjaràs”. I després em van pagar l’Escola Massana, que això va ser una fita a la família. La meva mare va ser modista d’Antonio Miró i amb aquells diners em van pagar la Massana. L’ascensor social ja va ser un Ferrari.

Quina és l’última vegada que has parlat català en públic?

— Català, molt poc. Sempre dic el mateix: és que no parlo ni la meva llengua. Tampoc parlo anglès, soc dislèxic. Tinc la sort que el castellà és una llengua molt apta per al dislèxic, perquè es llegeix i s’escriu igual.

Però tu no parles català perquè ets dislèxic?

— El parlo molt malament, tinc un complex amb això i molta vergonya. Em costa moltíssim. I com que tothom m’estima molt, m’ho toleren. He treballat a tot arreu parlant castellà i no ha passat mai res. I soc català fins al moll de l’os...

Què vol dir “soc català fins al moll de l’os”?

— Que em sento 100% d’aquí, que quan surto a fora noto molt la diferència amb la resta de l’Estat.

No et sents espanyol?

— No, no. Això que no surti gaire, perquè hi treballo molt, per allà, però no. Soc molt indepe, jo. Hi crec molt, per més que veig les contradiccions i la divisió que hi ha ara mateix, i que hi ha una part –no diré quina– que vol que això sigui una mica Andorra i m’incomoda, i que hi ha una altra part que la veig molt tova.

Però si Catalunya un dia és una república es podrà votar, i a vegades guanyaran uns i a vegades guanyaran uns altres.

— Esclar, exacte. Quan diuen que la dreta d’aquí és com la dreta d’allà, no és veritat. La dreta d’allà és franquista. Un petit detall.

¿L’última vegada que has anat a una manifestació, què reclamaves?

— L’última? Deixa’m que hi pensi. Aquest any no he anat a l’Onze de Setembre, però jo vaig anar a Perpinyà, i tot. Estava a tope, jo.

A Perpinyà, amb el president Puigdemont?

— Sí, és que jo crec que la independència seria millor per a nosaltres i per a ells. Catalunya ha funcionat moltes vegades com a revulsiu per a Espanya. Espanya no té cap intenció de moure’s cap enlloc i Catalunya és un catalitzador, una forma de provocació perquè l’Estat es posi les piles. Mira ara el que passa. Un estat espanyol, sense Catalunya, ja veuries com s’espavilaria.

Quin és l’últim projecte professional que tens entre mans?

— Hem fet la pel·lícula Heavies tendres, a partir de la sèrie de TV3, que ha fet la volta al món. N’estem preparant una altra. Intentant empènyer la productora, bé. També s’ha estrenat Roni, una sèrie per al 3Cat, i ens agradaria fer-ne una segona temporada.

Què li va semblar Roni a ChatGPT?

— No l'hi he preguntat, però el problema que té ChatGPT és que no hi veu, he, he... 

Acabem, les dues últimes són iguals per a tothom: una cançó d’El Último de la Fila.

— Hòstia, no en tinc ni idea. Sempre que els escolto, em sonen molt bé, però mai n’he sigut fan. Ja sé que ho preguntes i no m’ho he preparat. Com es diu aquella del burro? És que soc heavy, jo. Sonen bé i la carrera del Quimi Portet també és molt xula.

Les últimes paraules són teves, acaba l’entrevista com vulguis.

Un plaer, Albert.