L'OBC o l'estat de la qüestió

Mentre el cap de setmana de Tots Sants l’OBC ocupava l’escenari de l’Auditorio Nacional de Madrid, l’Orquestra Nacional d'Espanya ho feia al de L’Auditori barceloní. I el concert que la nostra orquestra oferia a la capital espanyola era el que s’ha tocat aquest cap de setmana, amb els mateixos intèrprets i el mateix programa.

Un cop més, es constata que, depenent de la batuta que tingui al davant, l’OBC sona d’una manera o d’una altra. És l’etern estat de la qüestió d’una formació que quan està bé emociona i quan no està bé et fa emprenyar. Però si les coses funcionen, i si a sobre hi ha rodatge, els resultats poden ser realment esplèndids. Aquest va ser el cas del programa que comentem i que va constatar la bona salut d’algunes seccions (especialment vent-fusta) en pàgines com la suite Alegrías de Gerhard i el Concert per a violoncel i orquestra núm. 1 de Xostakóvitx. D'altra banda, el so compacte i homogeni es va exposar sense problemes en la Simfonia número 4 (Inextingible) de Carl Nielsen, un músic que mai no ha estat sant de la devoció de qui signa aquestes línies, però que amb interpretacions com la d’aquest cap de setmana pot donar peu a momentànies reconciliacions.

Després de la breu suite del citat compositor vallenc (molt més que un plat introductori), el concert del músic soviètic va obligar-nos a oblidar ni que fos momentàniament l’ombra de Mstislav Rostropóvitx (a qui anava dedicada l’obra) gràcies a l’excel·lent treball de l’armeni Narek Hakhnazaryan. L’entesa amb el director Juanjo Mena i amb la formació orquestral va ser total i els bons resultats incontestables, després d’una pàgina en què l’expansió emocional i el dolor gens contingut van de bracet.

A la simfonia de Nielsen, Juanjo Mena va deixar veure el seu compromís amb el refinament, la claredat estructural i, de nou, el bon treball per seccions. Aquí, la percussió hi té molt a dir i la feina ben feta es va notar en els moments més espectaculars, si bé hom es queda sobretot amb l’intimisme hipnòtic de la peça, excel·lentment ben defensat pel director basc. Una batuta molt a tenir en compte i que voldríem més sovint, perquè sabem que amb ell certes coses mantindrien l’estat de la qüestió en el llindar de l’excel·lència.