'L'huracà': com els melodrames del Hollywood daurat
Frugal recuperació de Carme Montoriol amb gran interpretació de Montse Germán
'L’huracà'
Teatre Nacional. Sala Petita
De segur que més enllà de l’èxit d’alguns espectacles, el que més es recordarà de la direcció de Xavier Albertí al capdavant del Teatre Nacional serà la recuperació del patrimoni teatral català a través dels epicentres de cada temporada. Epicentres pioneres era l’ensenya de la passada, que va quedar desgavellada, com tot, per la pandèmia i de la qual s’ha recuperat per a quatre funcions L’huracà de Carme Montoriol, que ha exhaurit les localitats. Un clàssic, expliquen Albertí i la directora de la proposta, Mònica Bofill, estrenat el 1935 al Teatre Poliorama amb un repartiment de quinze intèrprets per a quinze personatges i del qual ben poc sabíem llevat d'alguna citació erudita en un tractat d’història teatral.
Montoriol va ser una feminista avançada al seu temps amb una breu obra dramàtica. Amb l’estrena de L’huracà va rebre el suport majoritari del públic i de la crítica, però també el rebuig d’una part de la societat de l’època, que no veia amb bons ulls que una dona explorés el complex d’Èdip desenvolupat en aquell temps per Sigmund Freud. L’huracà del títol es desferma quan la vídua Joana Margall, que ha dedicat tota la vida a cuidar el fill, es veu abocada a prendre una decisió que esmeni el pervers sentiment del Rafel que ella, sense saber-ho, ha ajudat a créixer.
L’huracà ens recorda els melodrames del Hollywood daurat que ara podem repassar gràcies a plataformes com Filmin, no tant per l’argument com per les interpretacions de les estrelles del moment i les ambientacions excel·lents. I poc més ens pot interessar de la proposta que signen Anna Maria Ricard com a dramaturga i Mònica Bofill com a directora (recordem el seu recent èxit com a directora d'Els Brugarol) que la qualitat de les interpretacions. L'adaptació concentra l’obra en els quatre personatges principals amb l’afegit d’una criada narradora obviant tot el cercle social que envolta la vídua, en un notable espai escènic de Laura Clos i amb una poderosa interpretació de Montse Germán, autèntic epicentre de l’obra, que té la virtut de la brevetat.
