L'escultura catalana més fràgil

LleidaA l'hora d'interpel·lar el públic, l'escultura potser s'imposa a la pintura per les tres dimensions i per com marca els espais amb la seva presència. "L'escultura és el llenguatge que recull més la dimensió corpòria, existencial i física", afirma Pilar Parcerisas, directora artística de la Fundació Vallpalou de Lleida i comissària d'una exposició a la mateixa fundació que s'endinsa en una línia concreta de l'escultura catalana del segle XX, la de la "desmaterialització de l'escultura". "No te la pots mirar com una cosa il·lusionista com és la pintura. L'escultura té un punt de realitat, d'existència", subratlla.

La mostra, que es pot visitar fins al 4 de desembre, es titual Metafísiques de la fragilitat. De l'avantguarda a l'art conceptual i inclou 63 obres de 18 artistes de quatre generacions diferents: Leandre Cristòfol, Moisès Villèlia, Antoni Tàpies, Antoni Llena, Pere Noguera, Benet Rossell, Benet Ferrer, Àngels Ribé, Jaume Xifra, Pep Duran, Jordi Colomer i Ramon Guillén-Balmes, entre d'altres. "Aquesta línia ve de lluny, perquè no es va perdre als anys 30, ni més endavant amb l'informalisme, i va continuar als anys 70 amb la línia de treball despullada i irònica dels artistes conceptuals, que van contribuir a passar de la fragilitat a la idea i que van obrir un altre camí de desmaterialització de l'escultura", explica Parcerisas. Entre les sorpreses hi ha un conjunt d'obres fetes amb roba de Marga Ximénez sobre l'envelliment, el desarrelament dels avis a les residències i les cures, i una humil peça de Tàpies consistent en un parell d'espardenyes dins la seva capsa. També hi ha una llegendària Escultura dissecada d'Antoni Llena que va pertànyer al crític Alexandre Cirici Pellicer i que ha estat retrobada recentment en una col·lecció privada; les construccions amb fusta, pell i llana de Joan Rom, que diu d'ell mateix que treballa com un "espigolador", i els papers impregnats d'òxid de Pere Noguera.

El muntatge té l'encert de combinar espais més aviat monogràfics, com el d'Àngels Ribé –amb algunes de les peces que es van poder veure a la gran exposició que la Tecla Sala li va dedicar el 2019–, amb altres on dialoguen diferents artistes, com és el cas de Moisès Villèlia, Leandre Cristòfol, Marcel Duchamp i Benet Rossell, i així explica com els artistes catalans des dels anys 30 i el surrealisme van incorporar objectes en les seves escultures. "Àngels Ribé va donar una dimensió escultòrica al gest de jugar a les gomes, i una de les peces feta amb filferro i purpurina daurada es pot considerar tant una pintura com un relleu. Precisament la hibridació de llenguatges és una forma com s'ha desmaterialitzat l'escultura", diu la comissària.

La desmaterialització de l'escultura també es troba en l'anomenada "escultura construïda" dels anys 80 i 90, representada per una peça de Pep Duran i una altra de Jordi Colomer, totes dues caracteritzades per estar fetes a partir de l'acumulació de diferents objectes o fragments. "Pep Duran va passar un temps a Londres i va començar a recollir del carrer els trossos de butaques i fustes que trobava per tornar-los a reconstruir de nou. També ho va fer Jordi Colomer, i Joan Rom dota d'espiritualitat uns trossos que troba pels camins de Tarragona i els converteix en una altra cosa", diu Parcerisas. Dos aspectes més d'aquesta mateixa línia és l'aparició del cos i el qüestionament de les relacions amb els objectes que es va produir als anys 90, dels quals és un exponent una armilla de feltre i fusta de Ramon Guillén-Balmes entre lírica, ortopèdica i fetitxista.

Per a Pilar Parcerisas l'escultura és el llenguatge que més ha patit la progressiva fragmentació i esmicolament del món contemporani. I els artistes catalans han donat més volada a aquests processos que els espanyols. "En l'art povera mediterrani hi ha una intenció d'ajuntar l'escultura povera i l'energia dels materials amb la tradició popular", conclou Parcerisas, com en el cas dels càntirs conceptuals de Pere Noguera.