Toni M. Mir: “L’emoció és la fórmula més ràpida per arribar a la gent”
Compositor de bandes sonores
Moltes vegades hem cantussejat, sense saber-ho, música que Toni M. Mir ha compost per a campanyes d’Estrella Damm, per a El Corte Inglés o per a la Grossa que s’han convertit en un èxit. Des del 2004, Trafalgar 13 Music House no ha parat de crear bandes sonores per a cinema i publicitat. Ara, ja amb encàrrecs de Warner Bros i HBO sota el braç, Toni Miguel Mir (Barcelona, 1974) s’ha instal·lat a Califòrnia, amb la seva família, el seu estudi i la seva música. Diu que li agrada poc parlar. Segurament perquè s’expressa al pentagrama. Qui el vulgui conèixer a través de l’obra, que escolti la banda sonora d’una de les seves últimes feines: el documental McCurry, the pursuit of colour.
Després de 20 anys de compondre bandes sonores de pel·lícules i publicitat, has anat a viure a Los Angeles. Per què?
— Per moltes raons. Jo vaig començar molt jove en aquesta professió, als 19 anys, i m’ha anat molt bé i he anat fent moltes coses. He arribat a un punt de prou comoditat i tenia la necessitat de buscar nous reptes. Buscar-me una mica la vida, tornar a començar, sortir una mica de la zona de confort, aprendre coses noves, créixer com a compositor, com a persona i també com a experiència familiar. Volíem fer-ho el 2020, però va venir la pandèmia i ho vam ajornar. Ja fa temps que estic treballant també en projectes als Estats Units i vam dir: “Potser és el moment que ens llancem a l’aventura”.
Anar a fer música de cinema a la Meca del cinema. Es pot demanar més?
— No. Per altra banda, també tens moltíssima més competència perquè tothom va allà a buscar el mateix que estàs buscant tu. Però hi aprenc moltes coses que em seran molt útils, com a persona i com a compositor.
¿En aquests primers sis mesos quins encàrrecs has rebut de Hollywood?
— Ja hi vaig anar amb una pel·lícula que tot just acabo. Es diu Del otro lado del jardín, i està basada en un fet real d’un senyor que va ajudar a morir la seva mare a Colòmbia, i ara estic tancant dues pel·lícules més per al 2023. Són coses molt lentes, sobretot el que és cinema. I estic a punt de tancar també un anunci per al mercat global dels Estats Units.
A Hollywood hi ha pasta... a diferència d’aquí.
— Allà hi ha pasta i moltes ganes.
L’any 2001 compons la teva primera pel·lícula, Faust 5.0. Han passat 20 anys, com has evolucionat musicalment?
— Sempre m’he enfrontat a la composició des d’un punt de vista molt intuïtiu, i això m’ha anat portant d’una cosa a una altra, no he seguit mai una manera acadèmica ni de moltes regles. Soc més d’anar jugant, i jugant, d’anar trobant el camí. Cada pel·lícula t’ensenya alguna cosa. I a la següent pel·lícula fas una cosa diferent. També he evolucionat moltíssim gràcies a la publicitat, que és una cosa molt ràpida, molt variada, que t’ensenya molts registres i moltes formes d’explicar una mateixa cosa.
Pel que estàs dient, ¿no hi ha fórmules?
— Sí que n’hi ha. En el meu cas, les fórmules castren la creativitat i crec que en el cas de molta gent, també. Hi ha gent que necessita aquestes fórmules i no és que una cosa sigui millor o pitjor. Jo necessito començar una mica de zero. Hi ha molts compositors que tenen les seves plantilles. Jo cada vegada em creo la plantilla nova.
Quin és l’estil Toni Mir?
— El que busquem tots els compositors és que una pel·lícula soni a tu. La meva música diria que és una forma de comunicació molt de dins, molt visceral.
Memòries d’Àfrica és una pel·lícula que està bé, però la banda sonora de John Barry en fa una meravella. ¿Una banda sonora pot fer bona una pel·lícula?
— La pot millorar i també la pot destrossar. La banda sonora és un actor més, i és un actor molt important al final perquè t’està explicant un guió i tota una història des d’un punt de vista diferent del que estàs veient. Tu estàs veient una cosa que és molt evident, però jo t’estic donant una informació completament subjectiva del que vull explicar en aquell moment, i no deixa de ser un altre narrador. Si el narrador o l’actor és dolent, la pel·lícula és dolenta. Si és bo, és bona.
Per tant, la música és un narrador que subratlla?
— Subratlla o et dona informacions que no et pot donar ni el guió ni la imatge. Pots posar un pla d’un senyor parat al semàfor i amb la música et puc dir que és perillós o que té un disgust terrible.
De La Missió ha quedat més la música de Morricone que la pel·lícula. ¿Malament rai si una banda sonora es menja la pel·lícula?
— A mi m’agrada molt Ennio Morricone. Per exemple, Cinema Paradiso no seria Cinema Paradiso sense la música d’Ennio Morricone. I no se la menja, la fa explotar. Però és veritat el que dius, al final la música està al servei de la pel·lícula. No som compositors de música simplement, som cineastes, també. Estem explicant una cosa i si l’actor està sobreactuant nosaltres hem de tirar una mica enrere, o si l’actor s’ha quedat curt en el rodatge nosaltres hem de donar-li una miqueta de ritme o d’emoció a la part on no n’hi ha posat ell.
Quan et contracten per fer una pel·lícula, què t’expliquen? El guió? La sinopsi? I a partir d’aquí, crea?
— Depèn del cas. La part interessant d’aquesta professió és tota la immersió. Et converteixes en un director, en un narrador, en un actor, i la part maca és endinsar-te en la història, entendre els personatges. Ara estic amb la vida d’una nena que toca el violoncel. M’estic llegint el guió, després parlaré amb el director sobre com vol explicar la història i com la veig jo i com podem fer que entre els dos aconseguim la millor fórmula per explicar-la. El José Nieto, que és un compositor espanyol molt premiat, sempre deia que cada pel·lícula té la seva música, i el que has de fer simplement és trobar-la.
¿Tu ets a la sala de muntatge per reforçar uns violins, per quadrar amb les imatges, perquè la música no es trepitgi amb els diàlegs?
— No, normalment et passen el guió. Mentre estan rodant jo intento fer una maqueta que li vaig passant al director i anem parlant, per saber què sí o què no, o cap a on podem anar. Després es fa un primer muntatge i aquest sí que és el primer cop que tu veus la pel·lícula sense res i t’asseus amb el director, a la spotting session, i parles de quan necessites música.
¿Els drets d’autor de la banda sonora són per al compositor o són per a la productora de la pel·lícula?
— Depèn de la pel·lícula i del país. A Espanya i a Europa, el 50% sempre és per al compositor, l’altre 50% normalment per a l’editorial, que sol ser de la productora.
I als Estats Units?
— Molts cops el que fan és work for hiring. Et contracten, ells et paguen molt més a l’hora de fer la música, però ells es queden els drets de tot.
Què costa més, crear un referent en 30 segons d’un espot o en 90 minuts d’una pel·lícula?
— Molts cops costa molt més saber sintetitzar totes les coses que has de dir en 30 segons i arribar a la gent, només en 30 segons, que amb una pel·lícula on tens una hora i mitja per poder-hi arribar.
¿En publicitat la música ha d’enganxar i en cinema ha d’emocionar?
— Sí, però ara ja últimament la publicitat és cada cop més cinematogràfica. Hi ha molts estils, però al final la publicitat també sap que l’emoció és la fórmula més ràpida per arribar a la gent.
Tu vas crear el Mi padre es un elfo d’El Corte Inglés, que durant quatre anys la sentíem a totes hores. Al crear-la t’adones que estàs fent un èxit?
— No. Això era un concurs per a El Corte Inglés al qual es presentaven tres o quatre agències de publicitat. A mi em van passar el briefing amb la història de l’elf. La veritat és que no vaig tenir la sensació que estava fent cap èxit. La repercussió després ha estat brutal. M’arribaven vídeos que sortien cantant-la fins i tot a les processons de Sevilla.
Pel que fa al procés de creació de la publicitat, els encàrrecs com funcionen? Per exemple, per Nadal, venen els de Codorniu i et diuen “volem festa, volem celebració”?
— Cada història és una mica diferent, però sí que, en aquest cas en concret, volien les Quatre estacions de Vivaldi però versionades, dutes al dia d'avui amb un punt de celebració, d’optimisme i d’alegria.
Un altre anunci recent molt vist: la nena que es trenca el braç i la seva mare, per consolar-la perquè no podrà jugar a bàsquet, li dona una pizza Tarradellas. Jo no m’havia adonat que hi havia música. ¿Això és bo o és dolent per a tu?
— Depèn del cas. En aquest cas crec que és molt bo perquè el que està fent és ajudar a explicar la història sense treure-hi protagonisme ni molestar. Si haguessin volgut que la gent cantés això, seria un fracàs absolut.
També estem veient molt l’anunci d’Abacus, amb el lema d’obrir la porta a la imaginació. Sona molt harrypotteresc. L’encàrrec que et fan quin és?
— Aquí es buscava màgia. Al principi es busca misteri perquè la nena està provant d'obrir la porta i, un cop s’obre, volien que tot aquell món pugés molt, que fos molt més Disney, més èpic.
Si fas tanta música d’encàrrec, de publicitat i de cinema, ¿quan fas la música lliure, la que vols tu per a tu?
— Ara no tinc prou temps, perquè ja em costa fer tots els encàrrecs. Però també t’he de dir que, per a mi, el cinema ja és la música que vull fer. Sempre hi ha alguna cosa meva, allà.
Les emocions, les expresses al cinema?
— Exacte, és això, sí. Per mi compleix una mica aquesta funció. Sí que crec que potser quan no tingui tants encàrrecs...
De fet, quan el 1998 formaves part dels Blue4You, amb la cançó que es deia Happy World, que va arribar a ser numero u de les llistes a Espanya, que també va ser un anunci d’Estrella Damm, tu vas deixar-ho córrer perquè no t’agradava el protagonisme, ni la fama, ni sortir als videoclips. És així?
— Sí, sí, sí. Allò em va servir per veure per on no volia anar. Jo treballava en un estudi que es dedicava a la música per a publicitat, van fer aquesta campanya, van voler muntar un grup de tres persones, va fallar la part masculina, jo estava per allà... I sí, vam fer una gira tot l’estiu i quan va arribar al final, al setembre, vaig deixar-ho.
¿Per tant, et fas compositor de bandes sonores gairebé com a refugi personal?
— Sí, a mi em va molt bé. Jo soc una persona molt introvertida, no m’agrada estar a primera fila i, en aquest sentit, és una feina perfecta. Sí que té la part que estàs molt exposat perquè estàs molt jutjat, perquè sempre he de presentar una música i una altra música i hi han de donar la seva opinió i aquesta agradarà o no agradarà... Però em va molt bé perquè en tota la part de creació estic allà darrere, no he de sortir a fer res, no he de sortir a parlar.
Per tant, tornem a l’inici. Instal·lar-te a Los Angeles també és aquest ser discret, passar desapercebut.
— Sí, potser sí. I buscar noves experiències i créixer.