L'Eixample rere la mirada de la seva pintora: Núria Llimona

Núria Llimona forma part d'una de les nissagues artístiques de Barcelona amb més anomenada. Els Llimona van començar a despuntar entre finals del segle XIX i principis del XX, especialment sota les figures de l'escultor Josep Llimona i del seu germà, el pintor Joan Llimona, que va ser el pare de la Núria, per això sovint ella ha quedat sota l'ombra allargada que han projectat altres artistes de la família. Així i tot, el llegat de Núria Llimona és únic i està a l'espera de ser estudiat i divulgat. La pintora va destacar com a paisatgista, amb la peculiaritat que va sobresortir pels seus paisatges urbans. Va immortalitzar les façanes modernistes i noucentistes de l'Eixample barceloní, que és on va néixer i viure, i va deixar un extens recull pictòric sobre l'auge de la burgesia de la qual ella també provenia.

Els olis de Núria Llimona (Barcelona, 1917-2011) han retratat l'Eixample com ningú. Possiblement, perquè ella va ser una més d'aquest microcosmos barceloní. Els seus quadres de façanes estan en col·leccions particulars, així que poden resultar desconeguts fins i tot per a molts barcelonins: ha calgut recórrer a la família per aconseguir reproduir-ne la mostra que acompanya l'article. Els familiars contactats veuen en aquestes obres una aportació artística a la ciutat, que alhora representa "el record d'infància" de la pintora i la valoració que sentia pels seus veïns. "L'Eixample se l'estimava", asseguren. En tot cas, pot cridar l'atenció que la figura humana hi té un paper que sembla anecdòtic, si bé això no els resta humanitat, al contrari: cada façana és una finestra oberta al món interior de Llimona, una dona de l'Eixample que, segons la família, "sentia molt el contacte amb la gent".

Per a la historiadora i crítica de l'art Elina Norandi, que va comissariar la darrera exposició en vida de l'artista, Llimona "va ser una dona molt marcada per on va néixer". Tot i que el seu pare va morir quan era petita, la seva mare, Maria Raymat, n'hi va parlar, i ella des de ben aviat va mostrar que tenia inclinacions artístiques, si bé no va formar-se fins després de la Guerra Civil. A més, sempre va estar envoltada d'artistes i no va tenir dificultats per exposar i vendre els quadres, però "hi ha coses que no li van ser fàcils", admet Norandi.

Va créixer en un ambient catalanista i molt catòlic. Segons la historiadora, malgrat que "estava orgullosa de les seves arrels, i sempre parlava amb molt d'amor de la família i sentia admiració pels seus artistes", els costums i maneres de pensar de casa li suposaven una contradicció. "Sentia que havia de mantenir unes formes, però la seva manera de pensar i viure, sobretot interiorment, era una altra: era una dona emancipada i del segle XX", sosté Norandi. Llimona li va ensenyar una nodrida agenda d'amistats femenines amb les quals podia estar en sintonia. Admirava la també pintora Olga Sacharoff i estava en contacte amb la ceramista Angelina Alòs i amb escriptores com Elisabeth Mulder i Carmen Alcalde.

Realisme amb toc personal

Llimona va viatjar molt, però la seva vida es va desenvolupar a l'Eixample. Va néixer al carrer Roger de Llúria 42, després va viure al carrer de Casanova, i pel barri "anava amb els seus estris de pintora, es plantava davant d'una façana i allà pintava", explica Norandi. De les façanes –moltes encara existeixen– n'agafava un punt de vista centrat i les representava d'una forma molt realista, si bé la historiadora relata que "sempre treballava la llum de forma molt personal i li donava a la façana un aspecte que no és totalment realista, sinó que està passat pel seu tamís interior". D'aquesta original manera va ser com va deixar testimoni d'unes inquietuds particulars i alhora d'un capítol rellevant de la història de la ciutat. Llimona també va pintar interiors i escenes quotidianes, paisatges naturals –fins i tot en aquests quadres hi ha un cert sentit arquitectònic, per la mateixa disposició dels elements o la presència d'algun edifici, ressalta la família– i va desenvolupar projectes de pintura mural en esglésies, com a Sant Joan les Fonts (Garrotxa) i a les Escaldes (Andorra).

A més, té un vessant encara menys conegut com a il·lustradora de llibres. Qui sí que ha gaudit de reconeixement en aquest àmbit ha sigut la seva germana Mercè, que estava especialitzada en literatura infantil, i per la qual tenia gran consideració, segons es desprèn de les converses que Norandi va tenir amb Núria Llimona. La historiadora va conèixer-la quan la pintora ja s'acostava als 90 anys i, en les visites que li feia a casa, solia trobar-se-la llegint. Era molt culta i es va acostumar a la solitud –no es va casar mai i adorava estar amb els quadres que omplien casa seva–, però al mateix temps tenia molta relació amb la família –va viure durant anys amb la seva mare, amb qui se sentia molt unida–, i va deixar escrites unes notes biogràfiques en múltiples quaderns que per ara no han vist la llum.